La llarga marxa d'en Bojan

Bojan segur que deu ser un dels jugadors que provoca més esperances i, també, més interrogants. Sent un adolescent i un brillant per polir va arribar al primer equip amb la caiguda lliure del període breu, però ple d'èxits de Ronaldhino. Els aficionats amb un ànim massa protector no el vam deixar madurar prou per entrar en el laberíntic món dels cracks. Des del seu entorn immediat fins a la majoria de la premsa esportiva –una excepció va ser Enric Bañeres– vam creure que cada pas l'havia de fer sobre segur. I ens vam equivocar. La prova està en el que ell, a força de perseverar, ha aconseguit. Calia que s'endurís amb les trompades dels defenses, i això només depenia d'ell, i prou que se'n sortia. També pensàvem que calia que defugís totes les trampes del món del futbol o, el que és el mateix, vedetisme, diners, amics i companyies interessades i un ego destructor. A ell, se li va fer una pressió excessiva. I a força de treball, de millorar el seu joc per les bandes, de l'estímul de veure com Pedro es consolidava abans que ell i d'una autoexigència personal admirable ha perdut les dents de llet i ara mossega fort com qui més.

Se'l necessita? Ell es fa present. Calla a la banqueta i al vestidor a l'hora de les alineacions, però parla al camp quan surt a jugar, en els entrenaments no para de millorar, pensa en l'equip i en el que hi pot aportar. La pregunta és si pot ser el davanter centre titular d'un equip de l'exigència del Barça. La resposta no és fàcil. Sí, perquè coneix des del futbol de base el joc de l'equip i mai ha deixat de marcar. I també per acceptar que en les competicions actuals no hi ha titulars ni suplents. La lògica sembla clara, a més joc trenat, més titular; a més joc directe i més contacte físic, perd presència. Però temps al temps. Té nas de golejador, instint depredador i encara no ha completat un físic que promet velocitat i resistència. Avui, contra l'Arsenal, si juga, en podem tenir un tast excel·lent.