La puntada

I qui diu puntada diu entrada per darrere, escombrada al turmell, cop de colze a la cara o empenta desequilibrant per caure en mala postura. Ahir era impossible parlar de Messi sense que la conversa girés entorn de la por que el crack sigui lesionat dissabte al Bernabéu. Serà tant com vulguin de l'ADN culer, això de viure amb l'ai al cor que quan tot va bé alguna desgràcia ha de venir, i potser sí que tots plegats som uns exagerats i uns malpensats que no ens mereixem aquesta festa, però ve-t'ho aquí que en aquest país ja anem prou amb el lliri a la mà per, a sobre, posar flors a allò que realment és una amenaça. Ens hem parat a comptar la quantitat de fantasmes que el Madrid podria treure's de sobre si el Barça perdés Messi ni que fos per quinze dies? És cert que si això passés fruit de la mala intenció, la imatge dels blancs tindria una taca d'abast tan mundial com ho és el partit, però de la imatge del Madrid ja se'n va parlar molt l'estiu passat al voltant dels 300 milions en fitxatges i no va semblar que la crítica globalitzada pertorbés gens els pensaments del club ni del madridisme. Si entre els pilars de la terra hi ha que el Madrid guanyi i tota hegemonia del Barça sigui entesa com un accident, surt d'on sigui el dineral que calgui i pot sortir també la puntada de peu que algun potent altaveu s'afanyarà a veure com «un lance del juego». Ja ho sé que seria més bonic no dubtar de l'esportivitat dels blancs i dir que per al Madrid no hi hauria repte més gran que guanyar anul·lant Messi, però no deu ser casualitat que ahir tothom coincidís en la mateixa por. El Barça depèn en bona part de Messi, perquè el pecat seria tenir el millor del món i no dependre'n, però hi ha barcelonistes que ho viuen amb preocupació i ho expressen: «M'agradaria veure què fa el Barça sense Messi.» Demà passat, el Barça i Messi juguen allà on aquesta frase no parla d'una natural dependència, sinó d'un desig que fa por.