MÉS ESPORT / OLIMPISME
Traves a l'esport català
A més de les crítiques sobre la mercantilització de l'esperit olímpic, de la corrupció, de l'amiguisme, de la tebiesa contra el dopatge... no es pot oblidar que Samaranch ha de passar a la història com l'home que va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya. Perquè el COI va aprovar el 1996 una modificació de la Carta Olímpica que impedeix que Catalunya i altres nacions sense estat puguin participar algun dia dels Jocs Olímpics. On deia que l'expressió país es referia a «tot país, estat, territori o part de territori que el COI consideri, en la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional que ha reconegut», ara diu que país significa «un estat independent reconegut per la comunitat internacional». El text anava en sintonia amb la filosofia del baró de Coubertin, que el 1911 ja va parlar de països esportius i no de països polítics. I si això ho va aprovar el COI i tot el que ha fet de bo el COI durant els 21 anys de la presidència de Samaranch ha estat gràcies a ell, també és a ell a qui els catalans han d'agrair quedar fora dels Jocs.
La universalització dels Jocs, un dels grans èxits de la gestió Samaranch, es va acabar a les portes de Catalunya. No cal dir que aquest és un dels fets positius que a Espanya es destaca del llegat de Samaranch. Sobten més els constants homenatges de la UFEC, les federacions catalanes i l'administració esportiva catalana aquests darrers anys a Samaranch. Més que res, perquè no sembla gaire coherent que d'una banda es busqui el reconeixement internacional de l'esport català i, per l'altra, homenatgin l'home que ha tallat una d'aquestes vies, la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics. Llevat que, com en les infraestructures, sigui un altre camí cap a la independència, l'única via que ara mateix té Catalunya per ser protagonista de la gran festa esportiva, social, econòmica i mediàtica que són els Jocs.
Els Jocs de Barcelona 92.
Samaranch va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya
El Tour del 98 va impulsar la lluita contra el dopatge
El COI va ser capaç d'ajuntar les federacions internacionals i liderar la creació de l'Agència Mundial Antidopatge l'any 1999. Però els precedents ens fan pensar que, sense l'escàndol de dopatge del Tour del 1998, hauria estat molt diferent. El COI va castigar Ben Johnson el 1988, però no va anar més enllà. Samaranch es va queixar en moltes ocasions de la soledat del COI en la lluita contra el dopatge, fet que en bona part és veritat, però és ben lícit que ens preguntem perquè no va exercir el suposat lideratge de l'esport mundial que el COI s'ha autoatribuït des dels temps de Coubertin fins que la pressió de l'opinió pública, i d'aquells als qual el negoci podia anar a la baixa, va ser insuportable. No es pot negar la capacitat de reacció, una vegada més, que va tenir Samaranch, però ningú ens pot negar el dret a pensar que si no hi hagués hagut l'acció –el cas Festina en el Tour–, no hi hauria hagut la reacció –la conferència internacional antidopatge i la creació posterior de l'agència–. També es va destacar que els Jocs es van obrir als millors esportistes, professionals o no, posant com a exemple els tennistes i els jugadors de l'NBA i de l'NHL. Una altra veritat a mitges, perquè el torneig olímpic de futbol està limitat als jugadors sub-23 i els millors del món no hi són.
