Albert Ramos, la victòria del trampolí

Amb 22 anys, Albert Ramos-Viñolas és un ten­nista bre­gat en els cir­cuit Futu­res (4 títols) i cha­llen­ger (2 finals), però fins ara, mai no havia pogut dis­pu­tar un qua­dre ATP. I ho havia inten­tat. Els tres últims anys havia dis­pu­tat la fase prèvia del mateix Godó i dos cops a València, i a prin­ci­pis de curs, a l'obert d'Austràlia i Syd­ney. No n'havia pas­sat cap, fins aquest cop. Tot i que la va jugar a última hora. L'entrada en el qua­dre de Fer­nando Ver­dasco el va pri­var de la invi­tació que l'orga­nit­zació tenia a punt per a ell.

Final­ment, doncs, es va veure obli­gat a jugar la prèvia. I la va superar impo­sant-se en el duel deci­siu a l'equa­torià Nico Lapentti (7-6, 6-7 i 6-4) amb poc menys de tres hores de joc. Un tri­omf sofert que ja anti­ci­pava una entrada estel·lar al qua­dre defi­ni­tiu. El nord-ame­ricà Rus­sell, 72è del món, no va ser tant rival com s'espe­rava per a un debut en una cita ATP. En dos sets i amb solvència, Ramos va evi­den­ciar el bon nivell del seu ten­nis, el mateix que ja havia excel·lit con­tra el veterà Lapentti, exnúmero 6 del món.

«Estic molt con­tent, no m'ho pen­sava, que gua­nya­ria, però de mica en mica he anat entrant en el par­tit», diu, sin­cer. Una men­ta­li­tat humil i opti­mista. En els dos pri­mers sets, amb el mar­ca­dor en con­tra, ha sabut tro­bar el forat que li ha dei­xat un con­fiat Fer­nando González. El xilè, 11è del món (top ten vir­tual), par­tia com a quart cap de sèrie del qua­dre, i després de la baixa de Nadal, s'entre­veia com un dels grans favo­rits al títol. «Pen­sava que era infe­rior a ell», reco­neix el mata­roní, que va fer el que havia de fer: dei­xar-se anar. Amb un drive pro­fund i un revés a dos mans sol­vent, va explo­tar el ser­vei angu­lat (apro­fi­tant el fet de ser esquerrà) per sen­tir-se, durant molts jocs, domi­na­dor de l'inter­canvi, insis­tint en el revés de González i con­tra­res­tant la seva potentíssima dreta.

«Ho he donat tot, he pen­sat que ho havia de donar tot amb aquest públic tan increïble», explica. Sobre­tot quan el par­tit bullia. En el des­em­pat del segon set, amb el pri­mer a la but­xaca, va dis­po­sar de tres pilo­tes de par­tit. «Creia que se m'esca­pava», remarca. Però ales­ho­res, els dolors abdo­mi­nals (ins­ti­gats pel dolor d'estómac) del xilè van rea­parèixer (amb 1-0, en aquest ter­cer set, va recla­mar l'assistència del metge del tor­neig, Ángel Ruiz Cotorro). «M'ha fet dub­tar, però el seu ser­vei més fluix em feia més mal que el fort», explica, amb un som­riure. «He tin­gut la sort de ser­vir bé, man­te­nir el meu ser­vei i gua­nyar», afe­geix, visi­ble­ment can­sat. Per les dues hores i mitja de ten­nis, i pel ritme del par­tit, lògica­ment més ele­vat del que està acos­tu­mat Ramos (el del cir­cuits menors: Futu­res i cha­llen­gers). Avui dis­puta els vui­tens con­tra el jove letó Gul­bis, que ha estat tres set­ma­nes entre­nant-se a l'acadèmia Sánchez-Casal. «L'únic que puc inten­tar és llui­tar cada punt i donar el màxim, és l'únic que em queda», afirma. Però tot i l'esforç, encara va tenir temps de jugar el dobles. Pos­si­ble­ment és l'espe­ro­na­ment que reporta l'estrena. L'estrena més dolça, una estrena que ni el mateix Ramos podia ima­gi­nar. Per això ho vol dis­fru­tar. «No cada dia es gua­nya, i menys a gent tan bona, perquè no estic acos­tu­mat a jugar con­tra ells», revela. Perquè la rea­li­tat del mata­roní no és l'elit del cir­cuit. Fins ara. La victòria d'ahir podria ser l'espe­rat tram­polí. «És clar que em dóna con­fiança, però s'han de tenir els peus a terra, perquè els meus tor­ne­jos no sem­pre són els ATP, jugo molts cha­llen­gers», refle­xi­ona. Amb tot, els tri­omfs del Godó esce­ni­fi­ca­ran el salt meres­cut d'Albert Ramos, que segur que dei­xarà enrere el 161è lloc del món que ocupa actu­al­ment.