L'aterratge

Després d'inflar tant les expectatives de remuntada ens hem quedat amb la pura realitat: quan un equip italià té dos gols d'avantatge és quasi impossible superar-lo. Inflar-les tant està bé, al cap i a la fi el futbol és un joc, però calia estar avisats que en cas de perdre donàvem molta munició argumental als contrincants. Voler anar al Bernabéu perquè s'hi disputava una final és correcte, però, per mi, sobraven les ganes de fer-los empassar que qui arribava a la final érem nosaltres i no pas ells. Ja s'ha vist.

La lliçó d'aquestes semifinals ha estat que s'ha pogut constatar la realitat del Barça d'aquests moments. Una realitat que ja es va intuir en el partit empatat al camp de l'Espanyol: que el Barça només excel·leix quan el sistema de joc li funciona bé. O sigui quan, al primer toc, fa combinacions que poden agafar a contrapeu el contrari i també quan desmunta els atacs rivals amb una xarxa defensiva d'un rondo quasi virtuós. Si el sistema falla, les qualitats individuals d'algunes figures tiren a migrades: Alves és un gran pujador de pilota, un aprovisionador constant del joc al davant, però de les seves centrades, sempre a ull, només n'encerta una de tant en tant i té febleses defensives tot arriscant sempre a rebre targetes; Messi dribla molt bé segons qui, però quan es troba algú com ara Cambiasso, Samuel i Zanetti, és el Messi de la selecció argentina de Maradona, no passa. Ibrahimovic, amb l'afegit de Txigrinski, continua sense justificar un fitxatge caríssim que mereixeria qüestionar la capacitat de l'equip tècnic per prendre unes decisions tan insegures com costoses. Un no deixa de pensar que, en aquest partit, un Henry de davanter centre hauria donat més mobilitat a l'atac barcelonista. En canvi, sí que cal reconèixer que els tècnics l'encerten de ple quan fan pujar els jugadors que coneixen de veritat del planter al primer equip. El Barça, a més, quan moltes vegades té la possessió i emmandreix el partit s'acaba emmandrint ell mateix, ja que quan la pilota arriba a la davantera ja s'han col·locat bé tots els defenses contraris.

Del passat immediat em va costar d'entendre el plantejament de l'entrenador en el partit contra l'Espanyol. Potser alinear el millor equip per cobrir-se o per demostrar respecte al contrari, però sabent que el club espanyolista té presa la mida a Xavi i a Messi, una jugada de mestre hauria estat no haver-los posat i així una bona part del plantejament de Pochettino hauria quedat desarmat. És una mica com allò tan divertit que deia Cruyff: «Si un jugador et guanya sempre en l'un contra un, doncs no el marques i ja està.»