L'aterratge

Després d'inflar tant les expec­ta­ti­ves de remun­tada ens hem que­dat amb la pura rea­li­tat: quan un equip italià té dos gols d'avan­tatge és quasi impos­si­ble superar-lo. Inflar-les tant està bé, al cap i a la fi el fut­bol és un joc, però calia estar avi­sats que en cas de per­dre donàvem molta munició argu­men­tal als con­trin­cants. Voler anar al Ber­nabéu perquè s'hi dis­pu­tava una final és cor­recte, però, per mi, sobra­ven les ganes de fer-los empas­sar que qui arri­bava a la final érem nosal­tres i no pas ells. Ja s'ha vist.

La lliçó d'aques­tes semi­fi­nals ha estat que s'ha pogut cons­ta­tar la rea­li­tat del Barça d'aquests moments. Una rea­li­tat que ja es va intuir en el par­tit empa­tat al camp de l'Espa­nyol: que el Barça només excel·leix quan el sis­tema de joc li fun­ci­ona bé. O sigui quan, al pri­mer toc, fa com­bi­na­ci­ons que poden aga­far a con­tra­peu el con­trari i també quan des­munta els atacs rivals amb una xarxa defen­siva d'un rondo quasi virtuós. Si el sis­tema falla, les qua­li­tats indi­vi­du­als d'algu­nes figu­res tiren a migra­des: Alves és un gran puja­dor de pilota, un apro­vi­si­o­na­dor cons­tant del joc al davant, però de les seves cen­tra­des, sem­pre a ull, només n'encerta una de tant en tant i té feble­ses defen­si­ves tot arris­cant sem­pre a rebre tar­ge­tes; Messi dri­bla molt bé segons qui, però quan es troba algú com ara Cam­bi­asso, Samuel i Zanetti, és el Messi de la selecció argen­tina de Mara­dona, no passa. Ibra­hi­mo­vic, amb l'afe­git de Txi­grinski, con­ti­nua sense jus­ti­fi­car un fit­xatge caríssim que merei­xe­ria qüesti­o­nar la capa­ci­tat de l'equip tècnic per pren­dre unes deci­si­ons tan inse­gu­res com cos­to­ses. Un no deixa de pen­sar que, en aquest par­tit, un Henry de davan­ter cen­tre hau­ria donat més mobi­li­tat a l'atac bar­ce­lo­nista. En canvi, sí que cal reconèixer que els tècnics l'encer­ten de ple quan fan pujar els juga­dors que conei­xen de veri­tat del plan­ter al pri­mer equip. El Barça, a més, quan mol­tes vega­des té la pos­sessió i emman­dreix el par­tit s'acaba emman­drint ell mateix, ja que quan la pilota arriba a la davan­tera ja s'han col·locat bé tots els defen­ses con­tra­ris.

Del pas­sat imme­diat em va cos­tar d'enten­dre el plan­te­ja­ment de l'entre­na­dor en el par­tit con­tra l'Espa­nyol. Pot­ser ali­near el millor equip per cobrir-se o per demos­trar res­pecte al con­trari, però sabent que el club espa­nyo­lista té presa la mida a Xavi i a Messi, una jugada de mes­tre hau­ria estat no haver-los posat i així una bona part del plan­te­ja­ment de Poc­het­tino hau­ria que­dat des­ar­mat. És una mica com allò tan diver­tit que deia Cruyff: «Si un juga­dor et gua­nya sem­pre en l'un con­tra un, doncs no el mar­ques i ja està.»