jugant de memòria

eduard boet

Entrenadors

He tin­gut la sort de conèixer molts entre­na­dors de fut­bol. Vete­rans, joves, amb ganes de pro­ta­go­nisme, dis­crets, amb dis­cur­sos lla­mi­ners per fer-ne titu­lars, poc comu­ni­ca­tius, simpàtics, antipàtics, bons i dolents. Per des­comp­tat que quan dic conèixer em refe­reixo com a peri­o­dista. I és que sem­pre he pen­sat que una cosa és un entre­na­dor a dins del ves­ti­dor i l'altra a fora.

Par­lant de l'entre­na­dor de por­tes enfora, con­fesso que sem­pre he sen­tit un cert rebuig per aquells que es van­ten, davant d'un com­promís de gran tensió, de saber foca­lit­zar tota l'atenció sobre ells i des­car­re­gar-la als seus juga­dors. Com en tot, hi ha molts estils per fer això, però em temo que només en fun­ci­ona un: el de fer-la o dir-la com més grossa millor.

Des que el Barça va saber que havia de jugar con­tra l'Inter, en el sen­ti­ment blau­grana va impe­rar clara­ment la idea que més que con­tra un equip d'onze bons fut­bo­lis­tes, s'havia de jugar con­tra un per­so­natge pel·licu­lar que amb prou fei­nes va donar pun­ta­des a una pilota quan era jove. I això no és casual, es fruit d'una estratègia que busca clara­ment rebai­xar la pressió als que en teo­ria els hau­ria de tocar patir-la. En fi, res de l'altre món. La cosa és si d'alguna manera és ètic apli­car-ho i sobre­tot l'estil de com fer-ho. En el cas de Mou­rinho és clar. I em pre­gunto: els que trien aquests recur­sos, no serà en el fons que el que estan reco­nei­xent és que el seu equip és feble per fer front a situ­a­ci­ons emo­ci­o­nals for­tes? Me'n guar­daré molt de par­lar de tècni­ques per espe­ro­nar espor­tis­tes davant d'una fita trans­cen­den­tal, però què volen que els digui, això del Mou­rinho que per a mi és una imi­tació mal feta d'Hele­nio Her­rera o fins i tot del Cle­mente de l'època de l'Ath­le­tic, ho trobo un menys­preu a l'essència de l'esport.

I no vull dir que tots aquests entre­na­dors que uti­lit­zen aquesta meto­do­lo­gia per escal­far l'ambi­ent en bene­fici propi no siguin dins del ves­ti­dor uns grandíssims pro­fes­si­o­nals. Segur que ho són perquè han gua­nyat títols i, el que és més impor­tant, la majo­ria de juga­dors en par­len mera­ve­lles, d'ells. El que passa és que la seva feina, com la de qual­se­vol pro­fes­si­o­nal d'una enti­tat, també ha de tenir en con­si­de­ració la pro­jecció que té cap a l'exte­rior, sigui a través dels mit­jans de comu­ni­cació, el con­tacte directe amb els afi­ci­o­nats o les acti­tuds en públic. És clar que també sobre això n'hau­rien de fer algun pen­sa­ment els direc­tius dels clubs.

Una de les imat­ges que més agra­eixo en una trans­missió és l'encai­xada de mans entre entre­na­dors al final del par­tit. El dia que no la poden cap­tar els rea­lit­za­dors la trobo a fal­tar. Per exem­ple dime­cres al Camp Nou. A canvi vam poder veure un Mou­rinho fent una core­o­gra­fia exa­ge­rada, que, si us plau, no es pot com­pa­rar, com algú ha fet, amb la cele­bració de Guar­di­ola ara fa un any al camp del Chel­sea per cele­brar el gol d'Ini­esta.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.