Qualitat d'entitat

a l'alça

El Moto 2. És la sensació del curs. Les curses són d'allò més apassionants i, igual que passava amb els 125 cc, ara l'emoció de veritat es viu en la cursa intermèdia: en el campionat de Moto 2 tot està igualat, excepte la traça dels pilots. Semblant al que es veu en la GP2, en què les curses són d'una qualitat sublim comparades amb les de F1. És clar, per al gran públic la Moto GP i la F1 seguiran sent les proves reines, però no les més espectaculars.

Quatre cops jugant la semifinal de la lliga de campions en els darrers cinc anys, amb dos títols aconseguits en aquesta competició, és qualitat d'entitat. És un signe de grandesa amb què tots els aficionats del Barça sempre havien somiat. Ara ho poden observar en el seu historial.

Aquesta és la mirada que també es pot fer després de l'eliminació de dimarts passat. No està gens malament. És, sense cap mena de dubte, el millor moment de l'entitat catalana a Europa en tota la seva història. No ha arribat a moments sublims com el Milan o el Juventus de jugar tres finals seguides des que la competició s'anomena lliga de campions, o tres finals en cinc anys com el mateix Milan o el Real Madrid, però la trajectòria del Barça és d'una qualitat envejable. Per tant, la targeta de presentació del club blaugrana és d'una brillantor que no permet cap mena de dubte.

El Barça ha aconseguit el que sempre se li havia reclamat que assolís: la regularitat a l'alça a Europa, la que marquen els equips grans de jugar una final de tant en tant i ser-hi a dalt de tots any rere any. Des que la lliga de campions s'anomena així, el Milan, i abans que el Madrid entrés en aquesta espiral de veure's atrapat en els vuitens, eren tot un referent. Ara és el Barça, i en certa mesura també ho ha estat el Manchester United. No és casualitat jugar quatre cops la semifinal de la lliga de campions en cinc anys, i guanyar-ne dues. Per això, potser aquest any que semblava el més assequible per ser en la final, i també per guanyar-la, una part molt important del barcelonisme ha reaccionat amb una veterania i amb una consistència mai vistes en el club. Això també contribueix a engrandir la qualitat de l'entitat. No és com va dir José Mourinho que el Barça estigués obsessionat per la final. Sempre hi ha obsessió, però si realment només hi hagués hagut aquesta condició, el Barça ara mateix estaria enfonsat i no és el cas. L'entitat, el club i els seus seguidors han portat a terme un canvi de conducta destacable, al qual també ha contribuït que l'equip de Guardiola completés dissabte passat un altre recital del futbol, especialment en la primera part contra el Vila-real (1-4) i brindés als seus seguidors, i a la comunitat futbolística, una nova obra d'art i un gest de màxim compromís de fer les coses bé o molt bé.

de baixada

Aspersors. En vista d'espectacles lamentables en què uns brètols enderroquen una porteria (Santiago Bernabéu), que uns aspersors es disparin al final del partit sembla una petita broma, malgrat que alguns han volgut veure-hi una tragèdia. Una altra cosa ha estat el nou embolic en el qual s'ha enredat el club a l'hora d'explicar els motius. Els motius són els que són, i passada la petita incidència, tot oblidat.