BÀSQUET / LA SEGONA EUROLLIGA DEL BARÇA
Inseparables
Ricky Rubio i Jordi Trias van ser animadors de la celebració del títol en la nit parisenca, que va aplegar seguidors, amics, familiars i exjugadors il·lustres del bàsquet blaugrana
Ricky i Jordi Trias són una de les parelles inseparables del vestidor blaugrana. Sempre plegats, i a punt per fer broma, ells exemplifiquen el bon ambient que es respira en l'equip de Xavi Pascual. I en la nit parisenca van ser ells els que van exercir de mestres de cerimònies improvisats, en la celebració que el club va organitzar a l'hotel Marriott. Després de recuperar forces, sopant a peu dret –això sí, entre foto i foto i autògraf i autògraf–, el micròfon va ser seu. Primer, fent de speakers, presentant un per un tots els jugadors de la plantilla i, després, llançant-se al karaoke, compartint escenari amb el discjòquei. Incansables, no van parar d'animar una festa que es va allargar fins a altes hores de la matinada. Una nit d'abraçades i de felicitacions, compartida per familiars, amics i també aficionats, que per uns minuts van poder acostar-se als seus ídols i tocar, també, una copa que va passar de mà en mà. Uns seguidors més contents que un gínjol que també van poder compartir alguns minuts amb noms il·lustres del bàsquet blaugrana com ara Andrés Jiménez, Ferran Martínez i Rodrigo de la Fuente –campió de l'Eurolliga el 2003–, que també es va desplaçar des de Roma per viure una altra nit màgica. També hi va ser el jugador de l'equip de futbol Xavi Hernández, que va protagonitzar, amb el president Joan Laporta, Piqué, Puyol, Bojan i Busquets, un autèntic viatge llampec per estar al costat dels de Xavi Pascual. El migcampista vallesà, sancionat amb vista a l'últim partit de lliga, va ser l'únic que es va quedar a París, mentre la resta tornaven cap a Barcelona.
Va ser, també, una nit d'imatges. Com la dels germans Sergi i Roger Grimau o la dels germans Quique i Víctor Sada, objecte d'un munt de felicitacions pel partidàs del base badaloní en la final. Segurament Papaloukas es recordarà d'ell. O de la celebració, més serena, de Basile, el veterà de la plantilla i un dels més feliços de la nit. Feia anys que perseguia aquest somni i, somrient, assegut envoltat d'amics i familiars, semblava pair amb calma el que molts encara estan assimilant. Que són campions d'Europa i, a més, amb una autoritat incontestable. Una final sense el patiment que se li pressuposa a un partit tan decisiu. Una final per disfrutar.
Un lloc entre els grans.
L'afició es va poder fotografiar amb la copa i els jugadors, que es van fer un fart de signar autògrafs
