La paciència de Calderé

De jugador, Ramon Maria Calderé ja va tenir paciència. Molta paciència. A qui es coneixia com el noi de Vila-rodona li va costar arribar al primer equip del FC Barcelona. En els anys vuitanta, el Barça tenia probablement els millors jugadors, com sempre, però hi havia poques oportunitats per a la gent de casa. Li va arribar el seu torn als vint-i-cinc anys, després d'haver voltat i amb la incertesa de pensar que era impossible arribar al primer equip del Barça. Ho va aprofitar i va acabar guanyant una lliga amb Venables a la banqueta i jugant un mundial. Es va perdre jugar la final de la copa d'Europa a Sevilla per targetes. A la gent de la casa li sol passar. Guillermo Amor va viure el mateix en la final de Wembley. Es van quedar fora per sanció, però sempre han mantingut que calia fer-ho. L'equip al davant de tot encara que una targeta els deixés fora del partit més transcendental que podien jugar. Com a jugador, la seva feina era de compromís amb l'equip. Feia els quilòmetres necessaris per al lluïment d'altres. Un cop va penjar les botes, ha demostrat que sap gestionar un equip. Sap que la regularitat es premia. La seva experiència com a entrenador a tercera i segona B ha fet que guanyés quatre campionats en un futbol complicat en aquestes categories i un grapat d'ascensos, l'últim diumenge passat amb el Terol. Ara ja té l'equip a segona B. Això té mèrit. I cal reconèixer-ho. Va tenir possibilitats d'entrenar el filial blaugrana, però per ell el compromís i la paraula estan per damunt d'il·lusions i objectius professionals que segurament l'haurien reconfortat. Va preferir continuar lluitant en un futbol precari i demostrar els seus coneixements i la seva capacitat acceptant reptes professionals que ha sabut complir i desestimar tornar a casa. Sovint ens fixem poc i valorem menys la feina i l'esforç en les categories inferiors del futbol. Calderé és un exemple de la feina ben feta i de com ha optimitzat els recursos futbolístics que ha tingut i l'angoixa per no fallar. Això ho tenen tots els entrenadors. Al camp era incansable, a la banqueta, malgrat tot el que té d'estudiós i coneixedor dels seus homes i dels adversaris és emotiu i impulsiu. Això també li ha jugat alguna mala passada reconduïda amb l'experiència que donen els anys. Calderé sap tenir paciència. La seva trajectòria ho demostra. No li ha fet mandra fer les maletes i marxar lluny de casa per demostrar-se i demostrar que té la capacitat per conduir un col·lectiu futbolístic cap els seus objectius. De moment, entre segona B i tercera. Qüestió de temps i paciència per anar més lluny.