Lluny de Valdagno

El Noia Frei­xe­net va llui­tar durant unes set­ma­nes per mirar d'orga­nit­zar la final a sis de la lliga euro­pea d'hoquei sobre patins que d'avui a diu­menge es jugarà a la loca­li­tat ita­li­ana de Val­dagno. La can­di­da­tura de Sant Sadurní no era només la del club local, sinó una opció que, en con­tra­po­sició amb Can­delária, a les illes Açores, que també es postu­lava per a l'esde­ve­ni­ment, tenia per als qua­tre equips cata­lans que hi pre­nen part l'avan­tatge de la pro­xi­mi­tat i, per tant, de la faci­li­tat en el des­plaçament dels afi­ci­o­nats. Per aquest motiu, el Reus, el Vic i el Barça van donar suport aviat a la pro­posta del Noia, com també ho van fer el Llo­ret, que ales­ho­res encara hi podia ser, i Tele­visió de Cata­lu­nya. La visita que el pre­si­dent del CERH va fer a l'Ate­neu sem­blava un bon senyal de les pos­si­bi­li­tats de Sant Sadurní, fins que va arri­bar la res­posta de la Gene­ra­li­tat a la petició d'ajuda ins­ti­tu­ci­o­nal del club: ni un euro. Els afi­ci­o­nats dels qua­tre equips cata­lans que seran a Val­dagno merei­xen des d'abans del xiu­let ini­cial el pri­mer aplau­di­ment, però això no estal­viarà que les gra­des del Pala­lido siguin més bui­des que ple­nes en la majo­ria de par­tits, excepte només els de l'equip local. Una altra mala imatge en l'àlbum de l'hoquei, que es torna a per­me­tre el luxe de jugar la final euro­pea sense vet­llar per les con­di­ci­ons que garan­ti­rien un pavelló ple. Pot­ser sí que en temps de crisi no toca des­ti­nar diners públics a orga­nit­zar com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves, però amb l'aixeta que no va rajar per dur la final a sis a Sant Sadurní es va cas­ti­gar els afi­ci­o­nats dels qua­tre millors clubs cata­lans d'hoquei a haver de triar entre gra­tar-se la but­xaca per anar qua­tre dies a Itàlia o que­dar-se a casa. També es pot dir que en temps de crisi no toca fer viat­ges per acom­pa­nyar un equip, però si pres­cin­dim de l'afició amb aquesta faci­li­tat, estem matant l'hoquei. Sense drets de tele­visió ni grans patro­ci­nis, els clubs viuen només de la seva gent.