En memòria de Dennis Hopper

Al 2002 Joan Laporta i San­dro (o San­druscu o Ale­xan­dre, segons con­vin­gui) Rosell eren com Peter Fonda i Den­nis Hop­per a Easy Rider, dos out­si­ders dis­po­sats a cre­uar una llarga i tor­tu­osa ruta per anar a la recerca d'un món des­co­ne­gut i més autèntic, el FC Bar­ce­lona que ells havien ima­gi­nat. Al final la cosa va anar com va anar. Per enten­dre qui eren i qui són aquells antics com­panys de viatge reco­mano una revisió d'un clàssic modern del docu­men­ta­lisme espor­tiu, el famós FC Bar­ce­lona Con­fi­den­cial, un viatge al·luci­nant del pri­mer any de vida d'aque­lla junta direc­tiva. La recu­pe­ració en imat­ges d'aquells dies en què uns nou­vin­guts van entrar al Camp Nou amb aires d'anti­sis­tema és obli­gada si tenim en compte que els dos prin­ci­pals actors, al cos­tat dels no menys bri­llants Fer­ran Sori­ano i Marc Ingla, són els per­so­nat­ges que s'estan esba­tus­sant aquests dies per deci­dir qui serà el pre­si­dent del 2010.

Vist amb pers­pec­tiva és cer­ta­ment interes­sant, per exem­ple, la dis­cussió que man­te­nen en una reunió de la junta San­dro Rosell i Marc Ingla sobre la situ­ació espor­tiva quan l'equip de Frank Rijka­ard, en aque­lla lamen­ta­ble pri­mera volta, gene­rava molts dub­tes. En l'escena Rosell, que lla­vors era el res­pon­sa­ble del ves­sant espor­tiu, intenta convèncer els seus com­panys amb un argu­ment molt culer, aquell segons el qual els àrbi­tres estan en l'ori­gen del mal. Tots assen­tei­xen menys Ingla, futur vice­pre­si­dent espor­tiu i ara rival elec­to­ral, que amb posat con­tra­riat deixa entre­veure que hi ha «alguna altra cosa».

Ingla, després, té el seu propi moment de glòria: la nego­ci­ació en un petit des­patx amb Tatxo Benet per l'explo­tació de Barça TV. Qui vul­gui votar-lo ara com a pre­si­dent pot intuir en aquest petit cara a cara com les gasta el pre­can­di­dat en temes de màrque­ting. És clar que San­dro tam­poc li resta a la saga. La nego­ci­ació per la reno­vació d'Edgar Davids amb el repre­sen­tant de l'holandès és tot un exem­ple, ara que tot­hom paga quan­ti­tats inde­cents per qual­se­vol toia, de com man­te­nir les bones mane­res i, al mateix temps, no rega­lar ni un cèntim. No cal reme­mo­rar el ja lle­gen­dari «que n'apren­guin!» del pre­si­dent però sí una gran tesi que fa Txiki sobre el que repre­senta, amb un entorn com aquest, tenir res­pon­sa­bi­li­tats espor­ti­ves a Can Barça. «Fa tota una set­mana que diem que en aquest par­tit ens juguem la vida i que hem de gua­nyar com sigui. Hem gua­nyat i ara tot­hom es queixa que hem jugat mala­ment...»