Esports

La història es repeteix

Aquesta Copa de la UEFA es recordarà d'una altra manera, entre altres coses perquè l'Espanyol no va merèixer perdre

L'Espanyol va tornar a caure a la final de la Copa de la UEFA. Com a Leverkusen, a la tanda de penals, en una repetició cruel de la història, però diferent, molt diferent en les formes, en el context i és d'esperar que també en les conseqüències. El destí va voler que l'equip blanc-i-blau es tornés a enfrontar amb els seus pitjors fantasmes, obligat a jugar-se el seu primer títol europeu des del punt de penal. En això, Glasgow no va millorar Leverkusen. Però aquesta Copa de la UEFA es recordarà d'una altra manera, entre altres coses perquè l'Espanyol no va merèixer perdre davant aquest Sevilla, ja bicampió; encara més, els blanc-i-blaus tanquen la competició sense perdre ni un sol dels 15 partits que han jugat.

Fa 19 anys, Leverkusen va semblar obrir les portes de l'infern: va estigmatizar el club i tota una generació d'espanyolistes, va segrestar l'optimisme i l'ambició i va condemnar l'Espanyol a no mirar més enllà de la supervivència. Però les coses han canviat. Potser van començar a canviar amb el gol de Coro que va salvar el club en l'últim sospir de la passada Lliga. Aquell gol, poques setmanes després de guanyar la Copa del Rei i pocs mesos després de desencallar el nou estadi de Cornellà, va semblar reconciliar l'Espanyol amb el seu destí i l'arribada de Valverde ha permès recuperar, a més, l'autoestima i la il·lusió que ahir van dur 13.000 periquitos a Glasgow, aquella ambició i confiança que demostraven al minut 89, amb l'1-1 i un jugador menys, cridant "Aquest partit el guanyarem".

L'expulsió de Moisés a la segona part va abocar l'equip a la resistència èpica, a l'empat in extremis de Jonatas ja a la pròrroga i finalment a la (mala) sort dels penals, que potser va matar l'alegria del premi final, però que no perjudica la imatge indomable de l'equip, la seva dignitat, el seu orgull i l'evidència per a la història d'una feina ben feta .

Per això, a diferència del 1988, la final d'ahir no pot ser una altra cosa que un impuls per seguir creixent i per començar a pensar a guanyar en comptes de no perdre. Valverde ha sembrat construint un equip amb personalitat, amb molts jugadors de la casa, un equip que no ha patit gens a la Lliga i que ahir va fer que els espanyolistes se sentissin orgullosos. Amb Copa o sense, la línia ja estava marcada. Només cal seguir-la per recollir-ne els fruits.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Una golejada regeneradora

Barcelona
 

Brutalitat de l’estrella Nunn

ATENES / bARCELONA
 
 

Decepció absoluta a Barbastre i adeu a la copa

barcelona
 

El Barça rep el Barcelos, un dels grans d’Europa

BARCELONA
 

L’1x1 del Barça a Son Moix

 

Hapoel, inversió d’Eurolliga

SAMoKOV (BULGÀRIA)
 
Alex Latinjak
psicòleg del bàsquet girona

“No s’escriuen llibres sobre esportistes fracassats”

girona