Estiarte es despulla en un llibre colpidor

Assegura que des que es va retirar no ha tornat a tirar-se a una piscina. Manel Estiarte (Manresa, 1961), llegenda del waterpolo i probablement el millor esportista català de la història, no s'ha capbussat més a l'aigua, però sí que ho ha fet dins seu amb una autobiografia sense treva -Todos mis hermanos, de l'editoral Plataforma-, on repassa la seva trajectòria esportiva i personal -amb el drama del suïcidi de la seva germana Rosa el 1985- de manera oberta i a estones descarnada, baixant a l'infern més íntim. Estiarte es despulla, es queda sense banyador ni casquet, i ho proclama en veu alta.

"Manel, has estat valent. És un llibre emocionant i a estones terrible, m'atreviria a dir que massa dur amb tu mateix. Difícilment en un campió trobarem una confessió d'aquest calibre. Has entès que era necessari. Et dignifica, et fa lliure i et fa més nostre", va afirmar Lolo Ibern, exwaterpolista, exseleccionador estatal i exsecretari general de l'Esport, davant un auditori, a la Pedrera, a rebentar, abans de passar-li la paraula al protagonista.

Amb més de 500 internacionalitats, sis Jocs Olímpics, amb un or i una plata, campió mundial, múltiples títols de club entre el Barcelona, el Catalunya, el Barceloneta i el Pescara italià, on va transcórrer la major part de la seva carrera, en el millor waterpolo del món, set vegades millor jugador mundial, retirat als 39 anys després de 24 de trajectòria, quan ja en du nou sense tirar-se a la piscina, casat i amb dues filles, Estiarte ha decidit passar comptes amb la seva vida.

Per què? "No sé si perquè tocava o ho necessitava, però el cas és que tornava a estar a l'aigua, tornava a veure la Rosa per casa. No tenia res oblidat, però potser sí que amagat, i a mesura que escrivia em vaig sentir bé, animat, i vaig tirar endavant el llibre", va explicar Estiarte, que va anar pujant la intensitat del relat, primer descrivint el seu "homenatge al waterpolo", "de perdre i de guanyar, d'emocions increïbles, de quan els madrilenys i la seva arrogància i nosaltres i la prudència ens vam ajuntar i va sorgir un equip excepcional", després excusant-se per "l'ombra" que ell significava per a la resta, finalment narrant els conflictes que patien per ser competitius. No va citar -sí que ho fa al llibre en un altre episodi que ennuega- el seu distanciament amb el desaparegut Jesús Rollán.

"I la Rosa. Volia cridar el nom de la Rosa alt. Era molt guapa, era molt bona persona, era, és la meva germana. A pulmó obert vull cridar-ho. De vegades estic trist, però ho visc serenament", va dir, vibrant, davant el silenci sepulcral de la sala, amb la presència de la flor i nata de l'esport català com Corretja, Belmonte o Creus, els seus excompanys del waterpolo, molts futbolistes del primer equip del Barça, com Puyol, Iniesta o Eto'o, amb Pep Guardiola al capdavant -li ha fet el pròleg del llibre i el qualifica "d'àngel"-, amb qui treballa cada dia des que és relacions externes del club. "Sort en tinc del Manel", deia Guardiola a tothom qui saludava. "Pep, és un somni estar al teu costat", va incidir aquest geni del waterpolo que no tenia el biotipus de waterpolista, però que era un líder, passional quan calia i que veia la jugada abans que ningú.

Va excusar l'absència Juan Antonio Samaranch -amb qui té una relació d'admiració-, però hi havia autoritats com la secretària de l'Esport, Anna Pruna, o el president de la UFEC, David Moner, a part de personalitats com Johan Cruyff, la infanta Cristina i Iñaki Urdangarin o Joan Laporta. Tampoc hi faltaven els amics de Manresa, amics que ha anat fent amb els anys, família i el seu germà gran, Albert, al seu costat a la taula d'oradors. "Hi sou tots!", va esclatar. "Tothom que estimo!", va exclamar Estiarte, abans de dedicar unes paraules íntimes en italià a la seva dona, Silvia, italiana. "Tots sou part de la meva vida. No; sou la meva vida", va cloure, i la gent, impressionada, va aplaudir sense treva.