"Sóc una persona amb sort"

Javi Chica (17/05/1985, a Barcelona) s'ha convertit en una de les sorpreses més agradables de l'Espanyol de Pochettino. A còpia de tenacitat, s'ha fet un lloc com a titular indiscutible al lateral dret, i això que començava com a suplent, al darrere de Pillud i Roncaglia. A punt d'arribar al centenar de partits oficials amb l'Espanyol (n'acumula 97 d'oficials) reconeix en aquesta entrevista que passa el millor moment.

Passa el millor moment de forma des que va arribar al primer equip?
Sí. Ara estic en un moment en què físicament em trobo molt bé i estic jugant al lateral dret, on em trobo més a gust. Ho he fet alguna vegada al lateral esquerre, per necessitats de l'equip, però la meva posició natural és la dreta. A això s'afegeix que tinc molta confiança i continuïtat i un to físic bo.

Pillud i Roncaglia estaven cridats a ser l'aposta al lateral dret i vostè ha tret el lloc a tots dos. Se sent una mica com David Garcia, que li porten substituts, però acaba jugant sempre ell?
Sí, s'accepta el símil. La temporada ha anat així, però la meva gran virtut és que treballo des del primer entrenament fins a l'últim de la temporada, tant si jugo com si no. Em paguen per això. Has de ser psicològicament molt fort per començar com a suplent, però així és el futbol. No em rendeixo mai.

Era conscient que vostè era l'últim de la fila i que havia de lluitar el doble?
Sabia que era difícil, però si em van renovar l'estiu passat va ser perquè tenien confiança en mi i perquè comptava per al projecte. Després, el més important, en el meu cas, és no perdre la confiança en tu mateix i treballar al màxim sempre.

Es va veure fora de l'Espanyol l'estiu passat?
Sí, en alguns moments vaig pensar que la meva etapa a l'Espanyol havia arribat a la fi. Passaven els dies i el club no em deia res per renovar. A més, jo vaig passar un final de temporada molt complicat, però no vaig defallir i vaig continuar treballant. Al final, i en l'últim minut, va arribar la recompensa i vaig renovar.

Ara està en el moment més dolç de la temporada. Mirant el passat, què pensa dels que deien que no tenia nivell per jugar a primera?
No vull opinar sobre això. La meva màxima a la vida és l'esforç. Això està per sobre de tot i és el que m'ha inculcat la meva família. He sentit crítiques que no podia jugar a primera divisió, però he deixat enrere aquests comentaris i mai he perdut la confiança. El resultat es veu al camp.

El seu pare no es perd un entrenament seu. Què li diu ara?
Ara és quan està més callat. S'ha de disfrutar una mica entre tots d'aquest moment dolç, però els que em coneixen saben que no canviaré la meva manera d'actuar. Continuaré igual.

Quin va ser el seu pitjor moment a l'Espanyol?
Fa dos anys, l'estiu que va arribar Tintín Márquez de tècnic, vaig demanar sortir del club i em van dir que no. Després van fitxar Finnan i tenien Sergio Sánchez i em van dir que podia marxar, però només quedaven sis hores perquè es tanqués el mercat d'estiu. Ja es pot imaginar com estava...

Això del futbol fa moltes voltes?
Sí. No només amb mi, sinó amb qualsevol jugador. Ara tothom t'afalaga, però d'aquí a dos dies poden tornar les crítiques, i per això s'ha de continuar treballant, si no, la garrotada arriba ràpid.

És més difícil arribar o mantenir-se?
Arribar és complicat, però mantenir-se, encara més. He aconseguit estar quatre anys a primera divisió, però ha costat. El primer any vaig jugar per l'esquerra i ho vaig fer a un bon nivell. En el segon i el tercer, amb menys confiança i minuts, va costar més. Però al final han valorat la meva feina.

Ha jugat 97 partits oficials amb l'Espanyol i està a prop d'arribar al centenar. Quina valoració en fa?
Molt bona. Una de les meves il·lusions i el repte que tenia al cap era arribar als cent. Ara em vénen al cap unes paraules de Gonzalo Abando, preparador físic amb Ernesto Valverde, que quan vaig pujar al primer equip em va dir que un jugador no era de primera fins que no complia cent partits en l'elit. Ara [riu] aviat sí que em podré considerar un jugador de primera perquè m'he fet un lloc en la categoria i m'hi he consolidat.

I ara cap als 200 partits?
Sóc un jugador amb fam, i per ganes no serà, li ho puc ben assegurar.

Quin és el seu somni?
Acabar la carrera a l'Espanyol. Fa catorze anys que sóc en el club i és el meu repte. Hi ha pocs jugadors que hagin començat i acabat la seva carrera en un mateix club, i jo vull ser un d'ells.

Quin ha estat l'adversari que més l'ha fet anar de corcoll?
Quan estava al lateral esquerre vaig patir molt amb Joaquín, quan jugava al Betis.

Es considera una persona amb sort?
Sí. Vaig tenir la sort de debutar amb el primer equip perquè Fede Bessone no tenia la nacionalitat espanyola, però em continuo sentint un privilegiat per ser un futbolista d'elit. En la vida s'ha de tenir sempre un xic de sort.

És l'any del planter?
No sé si serà l'any del planter, però a l'Espanyol està donant el seus fruits. Només hem de veure Javi Márquez, Víctor Ruiz, Baena i Dídac. Tots ho estant fent bé i més ara que hi ha crisi econòmica i que afecta tots els estaments del futbol.

La crisi no és tan dolenta?
Per al planter de l'Espanyol, no, perquè ens està beneficiant, però també gràcies al fet que el cos tècnic hi creu i dóna confiança als nous que arriben.

Passem a l'actualitat esportiva. Vostè té una explicació a la imatge tan camaleònica que ofereix l'equip quan juga a casa i quan ho fa a fora?
No hi ha una explicació clara. A casa, ens sentim molt còmodes i quan sortim a fora no estem a gust. Hem de millorar psicològicament i ser conscients que ens arriben més a porteria. Hem d'estar més concentrats.

Creu que, per fi, es trencarà la ratxa demà a Valladolid?
Així ho esperem tots i crec que és el moment. És un partit semblant al de Tenerife i encara és més important. Guanyar seria assegurar-se bona part de la permanència i ratificar el triomf contra el Sevilla de dissabte passat.