Esports
“Guardiola domina l’essència del joc”
Entrevista a Johan Cruyff, seleccionador català
Johan Cruyff no sol concedir entrevistes, però ahir va atendre El 9 durant més d'una hora per parlar de futbol, dels nens, de la seva fundació d'ajuda a discapacitats, de la selecció catalana, del mundial i, evidentment, del Barça, de les claus dels seus èxits, de Guardiola, l'alumne destinat a superar el mestre, de Laporta i la seva etapa triomfant, i també de les eleccions a la presidència del club. Té resposta per a tot perquè per ell el futbol i la vida són una mateixa cosa i ell en sap tots els secrets. El més important: que tot és com un joc.
Després de molts anys ha tornat a asseure's a la banqueta. Des de la perspectiva d'entrenador, ha canviat molt el futbol?
Han canviat moltes coses. Detalls. La manera com es juga. El reglament. Sempre jugues amb el reglament a la mà i t'hi has d'adaptar. Per exemple, a la meva època, el porter només podia trigar tres segons a deixar anar la pilota. Com més ràpid havia de servir, de més lluny ho havia de fer i el contrari menys havia de retrocedir. I normalment, cada xut del porter el recuperava la defensa rival. Això ara ja no existeix, ara s'ha de fer una altra cosa.
D'aquesta evolució o involució permanent, què és el que menys li ha agradat?
En línies generals, tècnicament és pitjor. No estem parlant del Barça. I el comportament, sobretot en les categories inferiors, és molt pitjor que abans.
Menys tècnic, més físic?
La diferència moltes vegades neix perquè necessites títols. Guanyar sempre és agradable. I qui té menys coneixements futbolístics o tècnics busca en el físic. Quan t'entrenes més, físicament estàs millor. Però la qualitat tècnica acaba aflorant i es veu. Al Barça, la pilota és la teva amiga.
El doble pivot ha estat el paradigma del futbol defensiu, abans que vostè donés al futbol un altre punt de vista.
Encara ho és. Jo sempre he estat contrari al doble pivot. Si hi ha una línia de tres al mig del camp i tres més a dalt, ocupes molt millor l'espai. Aquesta sempre ha estat la meva màxima. Si tothom està posicionat, tothom pot cobrir tothom. Els migcampistes fent cobertures, els laterals pujant, els davanters intercanviant posicions...
El Barça juga així però, més enllà del Barça, hi ha algun futbol que l'atregui?
Sempre n'hi ha algun. Però el futbol de màxim nivell és el mirall dels joves i, per tant, és un joc que s'ha de disfrutar. En tots els sentits, siguis o no professional. Aleshores, el professional té alguna obligació més, com els resultats, però al mateix temps també atreu molt de públic, que també vol disfrutar. Ha d'existir un equilibri. Hi ha partits en què el resultat pot passar al davant, però l'essencial és que els aficionats es diverteixin.
L'equilibri del qual parla el trenca el resultadisme?
Hi ha molts equips que fan propostes de bon futbol, però moltes vegades des de la premsa i fins i tot les directives, quan no es guanya ja no és bo. Aquest és un dels problemes de l'esport. Hi ha gent que escriu d'esport i que té molt poca idea del que tracta. De vegades, un equip perd i automàticament ja ha jugat malament. I no té res a veure una cosa amb l'altra. Si no entens els detalls és molt difícil explicar o seguir una línia. A molts entrenadors de categories inferiors els agradaria jugar bé, però saben que si perden dos partits, la junta els dirà que això és dolent i que han de marxar. Això passa, i en totes les categories.
S'ha de canviar la filosofia?
S'han de definir les directrius des del club. I a partir d'aquí, fer el que has de fer. I el gir que vol fer la federació catalana va per aquí. Vol que la gent disfruti els caps de setmana.
El que va fer com a entrenador al Barça ho podria haver fet en un altre club?
Sí.
I per què no ho va fer?
Jo he jugat bàsicament en dos clubs, que són el Barça i l'Ajax, i els he entrenat tots dos i són dos llocs on m'he sentit molt a gust. Però m'he abocat a l'educació dels nens. Ensenyar-los a saber guanyar, a saber perdre, a jugar junts, a tenir iniciatives, disciplina... En la vida és el que més es necessita. Aspectes com ara la sanitat, l'obesitat, la integració. I a partir d'aquí, et preguntes: qui pot fer això? Els polítics és difícil, perquè on són pensen en ells mateixos. Per això algú ho havia de fer, i jo vaig agafar aquest repte. Ha estat important perquè ningú feia una cosa similar.
La federació catalana acaba de fer una reforma del futbol de base. Vol fomentar la formació per damunt de la competitivitat. És un primer pas per disfrutar del futbol?
Per algun lloc s'ha de començar. Hi ha hagut un canvi de generació en la federació. Al Barça també fa set anys hi va haver un canvi de generació. Els presidents que hi va haver fins al 2003 no tenien res a veure amb els actuals. Ni pel que fa a pensaments ni als estudis ni a res. I, parlant de la federació, aquesta és la nova generació, la que té l'obligació de començar una etapa nova. I ho ha fet. I mentre no es confirmi que és la via bona, fer una cosa nova agradarà a alguns i serà criticat per molts. Però per escollir aquesta via necessites coneixement. Per exemple, per ser entrenador de qualsevol equip, de sèniors, de nens o de més joves, necessites el títol d'entrenador. I coneixements vol dir tècnica i tàctica. Però encara més important és que has de dirigir un grup de joves. La base del futbol és important, però només és un trenta o un quaranta per cent. La base és guiar aquests nois per créixer. Hi ha més coses, però s'ha de començar per algun lloc. El comportament dels pares als camps és horrorosament dolent, amb una falta d'educació en tots els sentits. Per on comences? Pels entrenadors, pels clubs... i quan un noi vegi com es pot viure, esperem que els pares també ho entenguin.
Els millors entrenadors haurien d'estar en les categories inferiors?
És clar que sí. Però entrenador és una paraula. Com jugador. I de jugadors n'hi ha d'alts, de baixos, de ràpids, de lents, uns són porters, els altres davanters... I d'entrenadors, també hi ha de tot. Hi ha molt bons entrenadors de futbol de base. Però, quan valorem nosaltres un entrenador? Quan arriba al primer equip. I no hauria de ser així. Un pot ser un molt bon director i un molt mal venedor i un altre pot ser un molt bon venedor i un molt mal director. Cadascú té el seu paper, i això és el que volem fer entendre amb el programa de la federació. El nano ha de disfrutar, no cal guanyar sempre. Tothom que juga vol guanyar, però no vol dir que ets molt dolent quan perds.
A partir de quina edat s'ha de ser competitiu?
El nen en si és competitiu. En un equip sempre hi ha un nen que és més fort o més ràpid. Com que el nen vol guanyar, tothom mira de donar la pilota al nen més fort o més ràpid. Juguen pel resultat. I moltes vegades s'ha de prendre la decisió de treure el bo de l'equip i pujar-lo de categoria perquè no millora si no té competició. Quan treus el bo, la resta ha de jugar. Aquesta és la idea, l'equilibri que intentem buscar perquè tothom tregui més de si mateix. L'esport és un gran educador.
El seu nomenament com a seleccionador català va ser un gran impacte.
Sí. I al mateix temps dóna sentit a tots els canvis que volem fer. Per exemple, si no passes l'ESO no hi ha futur, però tens tota una vida al davant. Tot es juga a una carta, cosa que és dificilíssim. Qui de nosaltres era tan llest, seriós i responsable amb quinze anys? S'ha de viure i créixer. L'esport sí que fa aquesta disciplina. Hi ha tanta gent pel món implicada en l'esport, a dins i a fora el camp... En diners, l'esport és el més gran que hi ha, però no hi ha un ministeri d'esports. Sempre és part d'un altre, de cultura, d'educació... I és de llarg el més gran. Comencem a pensar com es pot fer, enfocar, com s'han de fer les coses... Dirigir un grup de nens no és fàcil. S'han de preparar els entrenadors, els monitors. Encara que costi un any. No és un doctorat.
La selecció té un potencial molt gran?
Molt. És una molt bona generació. Quasi una generació nova. Hi va haver l'època de Franco, vam venir els altres i ara és la nova. És el més maco que hi ha. Cada generació aporta coses i les millora.
El Barça és la referència dels últims deu o quinze anys com a equip guanyador?
Guanyador sí, però això és secundari. L'essencial és la seva manera de jugar. A tots els països hi ha un equip que guanya el seu campionat. I un equip sempre guanya la Champions. Però transmetre el que està transmetent el Barça... ben pocs. A tot el món li agrada, i això ja és un pas més enllà del resultat. I també hi ha un altre detall importantíssim i és que no fa falta fer dos metres per ser gaire bo. És una qüestió d'habilitat, de qualitat, de pensament, d'intel·ligència. I en el futbol hi ha moltes emocions. L'emoció del nen, de la victòria, de la derrota i dirigir una emoció és dificilíssim. Per què hi ha tants presidents, amos de clubs i negocis que fracassen? Perquè volen manar en alguna cosa de la qual no tenen ni idea. És com si jo demà volgués anar a un banc a manar. Si no tens ni idea de bancs, per què vols manar? La normalitat és que si he de fer un contracte, me'l redacti un advocat. Intenta fer el que saps. I si no en saps, fitxa algú que en sàpiga.
En el seu debut amb la selecció va jugar una mica amb l'estil de Guardiola al Barça. L'alumne serveix de model al mestre?
Sempre. La norma és que l'alumne ha de superar el mestre, perquè té més coneixement. Quan vaig començar al Barça calia canviar moltes coses, començant per valorar el mateix planter. Abans un jugador format en el club mai tenia un gran valor, els grans jugadors es compraven. Ara és a la inversa. Al final de la meva etapa al Barça també jugàvem amb set o vuit jugadors del planter, però no vaig tenir la possibilitat de portar al primer equip l'onada següent, que era la que havia de consolidar la política de planter. Però no, tot era comprar, aquest nom, aquell altre. Es va desprestigiar la pròpia gent fins al punt que gairebé van liquidar tots els joves de l'època. Fes una llista i veuràs quants n'han quedat. Gairebé cap. Un president que ho liquida gairebé tot és perquè ve d'una època antiga, educat en l'època de Franco, sense prou vista, sense prou educació global, sense parlar ni un idioma. No estàvem enlloc. Màrqueting, marxandatge... aspectes que jo vivia des del 1968, i estàvem al 1994. Més de vint anys més tard aquí no se sabia ni què eren. Ingressos per marxandatge? Dos rals! En cobrava més joc que el que generava el club sencer. Això és absurd. I no és una crítica, sinó un procés normal, que va passant. Ara Guardiola està renovant coses totalment noves que aquí no s'havien implantat. És la nova generació, que va començar amb Rijkaard, la seva manera de ser, de parlar i d'administrar. Ara tothom parla del futbol de base, però ell va ser qui es va jugar el cap posant els jugadors del planter. Ara tots diem que són molt bons, però és perquè algú els va posar a jugar. Si ningú els hagués posat a jugar, avui no hi serien. I la pregunta és: quan busques un entrenador, què vols? Un entrenador capaç de fer això ha de ser prou gran tècnicament, però sobretot mentalment per assumir el risc. Perquè avui tothom parla de Pedro, però és un entrenador qui ha cregut en ell i l'ha fet jugar.
Pedro és dels que abans no hauria arribat al primer equip.
És clar. I Guardiola ara posa Bojan, al preu que els crítics li desqualifiquin els fitxatges. Si no tingués aquests pebrots, ho hauria deixat estar. La vida sembla complicada, però si tu tens una filosofia i seguretat en tu mateix, tens les decisions preses. Ara bé, quan les prens ja t'estan dient que no hi entens.
Aquesta onada de què parla, al Madrid cada any és un tsunami.
Sí. Què difícil que és intentar controlar-ho tot. Sempre hi ha un jugador que no acaba d'arribar, algun moment que no tot va bé. I un entrenador pot tenir molta qualitat, però si falla algun detall, és difícil. Hi ha molts jugadors bons, però de Messi només n'hi ha un. Que la resta són dolents? Això no ho pots dir, només que n'hi ha un que és una mica millor. I hi ha pensament que es transmet amb desconeixement. Hi ha periodistes que tenen opinió sobre entrenadors i mai han vist un curset d'entrenador. Però opinen! Jo puc dir el que sembli en una conversa, però si escric en un diari, m'ho he de pensar. Per això és tan difícil fer gestió del negoci esportiu a alt nivell. Però és una feina molt divertida, com a mínim per a mi.
Guardiola encarna perfectament el fons d'aquest discurs.
Per això també l'han elegit. Però fixa't que acabàvem de guanyar la Champions amb Rijkaard i quan es parlava de Guardiola com a possible substitut, recorda què deien els diaris: abans l'haurien matat abans que hagués pujat. Per què tries Rijkaard? Per què tries Guardiola? Per visió de futur. El futur s'ha de crear, no existeix. T'has de preparar per quan arribi.
El títol de lliga de diumenge té més valor perquè es venia d'on es venia?
Mantenir-se sempre costa més que arribar i, a més, cada cop tothom és més crític. Una de les raons per les quals cada cop és més difícil és que sempre comences els partits perdent, perquè, per al Barça, un empat és una derrota. I els rivals, tots tenen vídeos i cada cop estan més pendents de detectar on fallen i com evitar l'error. Aquest és el joc. Jo ho veig com un joc, i per a Guardiola comença avui: quina gent tinc, on pensen que em podran fer mal i quin punt feble pensen que tenim. I si m'ataquen per aquí, jo te la clavaré per allà. I qui fitxo per fer això. És un joc, jo ho veig així.
Un entrenador pot resistir molts anys aquest ritme, aquesta pressió?
Depèn de cada persona. Jo ho he viscut tot com un joc, i així, no afecta tant. Jo he disfrutat sempre. Mai ho he vist com un maldecap. Una de les qualitats que jo tenia era que sempre anava una o dues passes al davant. Sabia que si passava allò, aquell vindria a queixar-se i rumiava com eliminar la causa perquè allò acabés passant. És com un joc.
Però la directiva del seu temps no ho veia com un joc.
No, però era de la vella generació. I jo ja era de la nova. Vaig venir d'Holanda amb més de vint anys, sent l'holandès més conegut del món sencer, i aquí encara vivia Franco. No em preocupava ni m'influïa gens què pensessin. Que algú anava contra mi? Doncs que fes el que volgués. Jo ja havia jugat per tot el món i ho havia guanyat tot, de manera que no em pressionaven gens. Que algú s'enfadava? Doncs era el seu problema, no el meu. El meu problema era que la gent disfrutés, que anés al camp i que tingués esperances.
Té la sensació que Guardiola també va dues passes al davant?
Sí! És una de les seves qualitats. El futbol és un joc d'humans, un joc d'errades. Errades normals, errades d'intel·ligència, errades de caràcter... El joc és com combines una cosa i l'altra. I Guardiola ho domina. Parla força idiomes, com Rijkaard. Quan parla, el noranta per cent de la gent l'escolta. Que en sap de futbol? És clar, per això és entrenador. Rijkaard, també. El que necessites no només és guanyar, sinó jugar bé, disfrutar i fer disfrutar. I ells dos ho fan. D'entrenar, n'hi ha molts que en saben.
Futbolísticament, què li agrada més de l'equip de Guardiola, i què li agrada menys?
Sempre hi ha detalls per millorar. Torno a repetir que el futbol és un joc d'errades, i l'errada a vegades és de deu centímetres, en la rapidesa de la pilota, en la tria de qui la rebrà. Però el que més m'agrada és l'estima que té el Barça per la pilota. La pilota és la seva amiga, i per a molts equips és una enemiga. Acaronen la pilota i la pilota fa el que ells volen. De defectes, sempre n'hi ha, però no té sentit parlar-ne, perquè llavors la gent veurà defectes quan el que cal és acceptar que en el futbol hi ha molts errors. En el bàsquet un 3/10 en triples és dolent, i en futbol qui fa tres gols és el millor del món. El concepte d'error té un altre significat que fer-ho malament: és un error col·locar-se de la mateixa manera sent dretà que esquerrà, per exemple.
En què millora el Barça d'avui el dream team?
Ara hi ha més gent amb experiència en el futbol de base. I quan vaig venir jo tots els defenses eren enormes i avui dia el porter juga millor que aquells defenses. És una evolució i ara Guardiola està traient el màxim rendiment del que hi ha.
Com valora l'any d'Ibrahimovic?
Molt bé. Però hem de parlar un altre cop de la posició. Si ets el davanter d'un equip i quan jugues, a l'àrea rival hi ha cinc jugadors, pots calcular més o menys cap on pots anar. Però si n'hi ha quinze... només queda un forat, i hi has de ser en el moment oportú. D'execució és molt més ràpid. És qüestió d'atenció.
Com reforçaria l'equip?
No puc opinar, però per lògica hi ha gent que es va fent gran i que podrà jugar menys, i tot això s'ha d'equilibrar. Això només ho saps si ets a dins. En el futbol sempre hi ha coses a millorar, i això és el més bonic que hi ha.
El factor diferencial del Barça és tenir un bloc de jugadors fets a casa. Això, quin plus dóna?
El cor. En la nostra època, com que eren pocs, la pressió de la ciutat sobre els jugadors era el triple. Avui n'hi ha molts més i acceptar la pressió costa menys. Si has jugat en les categories inferiors ja la coneixes i si arribes al primer equip, no t'impressiona.
Ara ve el mundial. Quin equip li agrada?
M'agrada com juga Espanya, molt. Té molts jugadors de qualitat i si juga un o un altre no es nota gaire. Té moltes possibilitats. I després hi ha els tradicionals. Anglaterra, amb Capello, sap què és jugar buscant un resultat. N'hi ha d'altres de bons, però el mundial només és un torneig i crec que no s'ha de sobrevalorar. No és una competició llarga i si tens mala sort, alguna lesió o algun problema...
I Holanda?
Té un d'aquests problemes. De mig camp en endavant té grandíssims jugadors: Sneijder, Robben, Van Persey, Kuyt, Van der Vaart... molts.
Però no té bona defensa?
Depèn. Si fan bé el que saben fer bé... No tenen mala defensa, però han de triar una cosa o una altra.
Està dient que si el mundial fos una lliga Espanya seria campiona?
Sí, sens dubte.
Perquè una competició llarga prima el futbol per sobre del resultadisme?
És que en un mundial depens d'un moment.
Quins esportistes que no són futbolistes li criden l'atenció?
Tots els que, a part de jugar bé, donen exemple als joves. El problema del futbol, i aquest és el repte de la federació, és intentar educar la gent. Al final, els nens imiten els pares i si tenen un comportament normal, acceptable, la qualitat puja molt. Els noticiaris van plens de fets del carrer que no tenen cap sentit. I d'on surten aquests fets? Del no-res, no. Sempre hi ha alguna cosa que ho explica, i si la pots controlar és millor per a tots. Aquesta és la batalla de la federació amb molts clubs, per intentar canviar una mica les coses. Un entrenador pren una decisió perquè un comportament no ha estat bo. Però el que no pot ser és que aquests pares se'n vagin a un altre club a fer exactament el mateix. Això ho hem d'arreglar.
L'afer de Tiger Woods s'ha exagerat?
Exagerant o sense exagerar, l'ofici més vell del món és el de prostituta. Res de nou, surten en els quadres de fa mil anys. Però avui dia prement un botó ets al Twitter, a Tailàndia o a Nova Zelanda. És l'evolució i tothom l'aprofita, lògicament. Per això volem transmetre coneixement, millorar la qualitat de vida dels nens i, en el cas dels clubs, tenir entrenadors potents fins a una certa edat. Avui dia els pares treballen, els nens tenen accés a gairebé tot a través d'internet, però, tenen prou cap per mantenir un equilibri? No. Hem de fer alguna cosa i la manera més senzilla és a través de l'esport, el grup. Tot costa molt i hi ha nens que espatllen el seu futur per ruqueries.
El seu nomenament com a president d'honor del Barça el reconeix com a mite del futbol?
És que un mite ja fa anys que ho sóc. Tinc tots els títols, millor jugador del segle passat, i la reina d'Holanda m'ha concedit dues condecoracions, una futbolística i una altra per aspectes socials. Ser president d'honor del Barça és un reconeixement emocional. Jo sóc d'una generació que ha canviat moltes coses. I fins i tot també he canviat una mica la mentalitat catalana, que ara és més positiva que negativa. Això em fa molt content, però ja se sap, a Catalunya sempre hi ha gent que ho qüestiona. A mi m'es igual.
Pertany a la Catalunya negativa el discurs que Johan Cruyff no és un bon seleccionador català perquè no parla català. Li va doldre?
No, però és típic d'aquí. L'enveja és un esport nacional. A Holanda hi ha una dita que diu que si creixes més ràpid que la gespa el primer que et tallen és el cap. Però, per què deien tot això? Jo he fet algun mal durant tots aquests anys? També he de dir que em van arribar felicitacions del món sencer. I a mi, que ho veig gairebé tot com un joc, em costa molt enfadar-me. Hi ha qui escriu i ha de fer esforços per no citar-me, i jo ho llegeixo i disfruto perquè, a més, està ben escrit! Jo accepto que se'm critiqui si he fet alguna cosa malament, però també sé molt bé de què no en sé.
Com valora els set anys de la presidència de Laporta?
Se li ha de fer un monument. Algú que treballa comet errades, és inevitable. El Barça sempre s'ha omplert la boca amb el més que un club però, en realitat, què havia fet per ser-ho? Ara s'ha posat en marxa la fundació, s'ha fet un acord amb l'Unicef, s'ha aconseguit que la gent vagi al camp amb un somriure i no patint per si guanyarem o perdrem, ha sabut vendre el club a l'estranger, ha fet un marxandatge enorme. És clar que ha comès errades, força errades, però sempre cal veure els encerts i corregir les errades a partir d'ara. I hi ha un entrenador català al futbol, al bàsquet, a l'handbol... i una convivència molt més sòlida que la de tots els polítics junts. Això arriba a l'estranger. Ja es va veure amb l'únic partit de la selecció catalana, guanyant l'Argentina, que va arribar a tot el món.
Donarà suport a algun candidat?
No. Ara tinc una posició que m'obliga a pensar el que és bo per al Barça. M'imagino que bajanades en diran tots, però ens hem de quedar amb el fons del seu discurs. Però tinc curiositat per saber per què van dimitir alguns dels que ara es presenten, i si ho tornarien a fer. En què no estaven d'acord i si ara continuen discrepant del que es va fer o rectifiquen. No seria cap error, sinó reconèixer que en aquell moment de marxar, no tenien raó. Això els esportistes ho tenim, que només millorem sent autocrítics.
Sandro Rosell és favorit en les enquestes. Seria un bon president?
No ho sé. És un dels que va marxar després d'un any. I per què? No ho sé... oficialment.
Després de molts anys ha tornat a asseure's a la banqueta. Des de la perspectiva d'entrenador, ha canviat molt el futbol?
Han canviat moltes coses. Detalls. La manera com es juga. El reglament. Sempre jugues amb el reglament a la mà i t'hi has d'adaptar. Per exemple, a la meva època, el porter només podia trigar tres segons a deixar anar la pilota. Com més ràpid havia de servir, de més lluny ho havia de fer i el contrari menys havia de retrocedir. I normalment, cada xut del porter el recuperava la defensa rival. Això ara ja no existeix, ara s'ha de fer una altra cosa.
D'aquesta evolució o involució permanent, què és el que menys li ha agradat?
En línies generals, tècnicament és pitjor. No estem parlant del Barça. I el comportament, sobretot en les categories inferiors, és molt pitjor que abans.
Menys tècnic, més físic?
La diferència moltes vegades neix perquè necessites títols. Guanyar sempre és agradable. I qui té menys coneixements futbolístics o tècnics busca en el físic. Quan t'entrenes més, físicament estàs millor. Però la qualitat tècnica acaba aflorant i es veu. Al Barça, la pilota és la teva amiga.
El doble pivot ha estat el paradigma del futbol defensiu, abans que vostè donés al futbol un altre punt de vista.
Encara ho és. Jo sempre he estat contrari al doble pivot. Si hi ha una línia de tres al mig del camp i tres més a dalt, ocupes molt millor l'espai. Aquesta sempre ha estat la meva màxima. Si tothom està posicionat, tothom pot cobrir tothom. Els migcampistes fent cobertures, els laterals pujant, els davanters intercanviant posicions...
El Barça juga així però, més enllà del Barça, hi ha algun futbol que l'atregui?
Sempre n'hi ha algun. Però el futbol de màxim nivell és el mirall dels joves i, per tant, és un joc que s'ha de disfrutar. En tots els sentits, siguis o no professional. Aleshores, el professional té alguna obligació més, com els resultats, però al mateix temps també atreu molt de públic, que també vol disfrutar. Ha d'existir un equilibri. Hi ha partits en què el resultat pot passar al davant, però l'essencial és que els aficionats es diverteixin.
L'equilibri del qual parla el trenca el resultadisme?
Hi ha molts equips que fan propostes de bon futbol, però moltes vegades des de la premsa i fins i tot les directives, quan no es guanya ja no és bo. Aquest és un dels problemes de l'esport. Hi ha gent que escriu d'esport i que té molt poca idea del que tracta. De vegades, un equip perd i automàticament ja ha jugat malament. I no té res a veure una cosa amb l'altra. Si no entens els detalls és molt difícil explicar o seguir una línia. A molts entrenadors de categories inferiors els agradaria jugar bé, però saben que si perden dos partits, la junta els dirà que això és dolent i que han de marxar. Això passa, i en totes les categories.
S'ha de canviar la filosofia?
S'han de definir les directrius des del club. I a partir d'aquí, fer el que has de fer. I el gir que vol fer la federació catalana va per aquí. Vol que la gent disfruti els caps de setmana.
El que va fer com a entrenador al Barça ho podria haver fet en un altre club?
Sí.
I per què no ho va fer?
Jo he jugat bàsicament en dos clubs, que són el Barça i l'Ajax, i els he entrenat tots dos i són dos llocs on m'he sentit molt a gust. Però m'he abocat a l'educació dels nens. Ensenyar-los a saber guanyar, a saber perdre, a jugar junts, a tenir iniciatives, disciplina... En la vida és el que més es necessita. Aspectes com ara la sanitat, l'obesitat, la integració. I a partir d'aquí, et preguntes: qui pot fer això? Els polítics és difícil, perquè on són pensen en ells mateixos. Per això algú ho havia de fer, i jo vaig agafar aquest repte. Ha estat important perquè ningú feia una cosa similar.
La federació catalana acaba de fer una reforma del futbol de base. Vol fomentar la formació per damunt de la competitivitat. És un primer pas per disfrutar del futbol?
Per algun lloc s'ha de començar. Hi ha hagut un canvi de generació en la federació. Al Barça també fa set anys hi va haver un canvi de generació. Els presidents que hi va haver fins al 2003 no tenien res a veure amb els actuals. Ni pel que fa a pensaments ni als estudis ni a res. I, parlant de la federació, aquesta és la nova generació, la que té l'obligació de començar una etapa nova. I ho ha fet. I mentre no es confirmi que és la via bona, fer una cosa nova agradarà a alguns i serà criticat per molts. Però per escollir aquesta via necessites coneixement. Per exemple, per ser entrenador de qualsevol equip, de sèniors, de nens o de més joves, necessites el títol d'entrenador. I coneixements vol dir tècnica i tàctica. Però encara més important és que has de dirigir un grup de joves. La base del futbol és important, però només és un trenta o un quaranta per cent. La base és guiar aquests nois per créixer. Hi ha més coses, però s'ha de començar per algun lloc. El comportament dels pares als camps és horrorosament dolent, amb una falta d'educació en tots els sentits. Per on comences? Pels entrenadors, pels clubs... i quan un noi vegi com es pot viure, esperem que els pares també ho entenguin.
Els millors entrenadors haurien d'estar en les categories inferiors?
És clar que sí. Però entrenador és una paraula. Com jugador. I de jugadors n'hi ha d'alts, de baixos, de ràpids, de lents, uns són porters, els altres davanters... I d'entrenadors, també hi ha de tot. Hi ha molt bons entrenadors de futbol de base. Però, quan valorem nosaltres un entrenador? Quan arriba al primer equip. I no hauria de ser així. Un pot ser un molt bon director i un molt mal venedor i un altre pot ser un molt bon venedor i un molt mal director. Cadascú té el seu paper, i això és el que volem fer entendre amb el programa de la federació. El nano ha de disfrutar, no cal guanyar sempre. Tothom que juga vol guanyar, però no vol dir que ets molt dolent quan perds.
A partir de quina edat s'ha de ser competitiu?
El nen en si és competitiu. En un equip sempre hi ha un nen que és més fort o més ràpid. Com que el nen vol guanyar, tothom mira de donar la pilota al nen més fort o més ràpid. Juguen pel resultat. I moltes vegades s'ha de prendre la decisió de treure el bo de l'equip i pujar-lo de categoria perquè no millora si no té competició. Quan treus el bo, la resta ha de jugar. Aquesta és la idea, l'equilibri que intentem buscar perquè tothom tregui més de si mateix. L'esport és un gran educador.
El seu nomenament com a seleccionador català va ser un gran impacte.
Sí. I al mateix temps dóna sentit a tots els canvis que volem fer. Per exemple, si no passes l'ESO no hi ha futur, però tens tota una vida al davant. Tot es juga a una carta, cosa que és dificilíssim. Qui de nosaltres era tan llest, seriós i responsable amb quinze anys? S'ha de viure i créixer. L'esport sí que fa aquesta disciplina. Hi ha tanta gent pel món implicada en l'esport, a dins i a fora el camp... En diners, l'esport és el més gran que hi ha, però no hi ha un ministeri d'esports. Sempre és part d'un altre, de cultura, d'educació... I és de llarg el més gran. Comencem a pensar com es pot fer, enfocar, com s'han de fer les coses... Dirigir un grup de nens no és fàcil. S'han de preparar els entrenadors, els monitors. Encara que costi un any. No és un doctorat.
La selecció té un potencial molt gran?
Molt. És una molt bona generació. Quasi una generació nova. Hi va haver l'època de Franco, vam venir els altres i ara és la nova. És el més maco que hi ha. Cada generació aporta coses i les millora.
El Barça és la referència dels últims deu o quinze anys com a equip guanyador?
Guanyador sí, però això és secundari. L'essencial és la seva manera de jugar. A tots els països hi ha un equip que guanya el seu campionat. I un equip sempre guanya la Champions. Però transmetre el que està transmetent el Barça... ben pocs. A tot el món li agrada, i això ja és un pas més enllà del resultat. I també hi ha un altre detall importantíssim i és que no fa falta fer dos metres per ser gaire bo. És una qüestió d'habilitat, de qualitat, de pensament, d'intel·ligència. I en el futbol hi ha moltes emocions. L'emoció del nen, de la victòria, de la derrota i dirigir una emoció és dificilíssim. Per què hi ha tants presidents, amos de clubs i negocis que fracassen? Perquè volen manar en alguna cosa de la qual no tenen ni idea. És com si jo demà volgués anar a un banc a manar. Si no tens ni idea de bancs, per què vols manar? La normalitat és que si he de fer un contracte, me'l redacti un advocat. Intenta fer el que saps. I si no en saps, fitxa algú que en sàpiga.
En el seu debut amb la selecció va jugar una mica amb l'estil de Guardiola al Barça. L'alumne serveix de model al mestre?
Sempre. La norma és que l'alumne ha de superar el mestre, perquè té més coneixement. Quan vaig començar al Barça calia canviar moltes coses, començant per valorar el mateix planter. Abans un jugador format en el club mai tenia un gran valor, els grans jugadors es compraven. Ara és a la inversa. Al final de la meva etapa al Barça també jugàvem amb set o vuit jugadors del planter, però no vaig tenir la possibilitat de portar al primer equip l'onada següent, que era la que havia de consolidar la política de planter. Però no, tot era comprar, aquest nom, aquell altre. Es va desprestigiar la pròpia gent fins al punt que gairebé van liquidar tots els joves de l'època. Fes una llista i veuràs quants n'han quedat. Gairebé cap. Un president que ho liquida gairebé tot és perquè ve d'una època antiga, educat en l'època de Franco, sense prou vista, sense prou educació global, sense parlar ni un idioma. No estàvem enlloc. Màrqueting, marxandatge... aspectes que jo vivia des del 1968, i estàvem al 1994. Més de vint anys més tard aquí no se sabia ni què eren. Ingressos per marxandatge? Dos rals! En cobrava més joc que el que generava el club sencer. Això és absurd. I no és una crítica, sinó un procés normal, que va passant. Ara Guardiola està renovant coses totalment noves que aquí no s'havien implantat. És la nova generació, que va començar amb Rijkaard, la seva manera de ser, de parlar i d'administrar. Ara tothom parla del futbol de base, però ell va ser qui es va jugar el cap posant els jugadors del planter. Ara tots diem que són molt bons, però és perquè algú els va posar a jugar. Si ningú els hagués posat a jugar, avui no hi serien. I la pregunta és: quan busques un entrenador, què vols? Un entrenador capaç de fer això ha de ser prou gran tècnicament, però sobretot mentalment per assumir el risc. Perquè avui tothom parla de Pedro, però és un entrenador qui ha cregut en ell i l'ha fet jugar.
Pedro és dels que abans no hauria arribat al primer equip.
És clar. I Guardiola ara posa Bojan, al preu que els crítics li desqualifiquin els fitxatges. Si no tingués aquests pebrots, ho hauria deixat estar. La vida sembla complicada, però si tu tens una filosofia i seguretat en tu mateix, tens les decisions preses. Ara bé, quan les prens ja t'estan dient que no hi entens.
Aquesta onada de què parla, al Madrid cada any és un tsunami.
Sí. Què difícil que és intentar controlar-ho tot. Sempre hi ha un jugador que no acaba d'arribar, algun moment que no tot va bé. I un entrenador pot tenir molta qualitat, però si falla algun detall, és difícil. Hi ha molts jugadors bons, però de Messi només n'hi ha un. Que la resta són dolents? Això no ho pots dir, només que n'hi ha un que és una mica millor. I hi ha pensament que es transmet amb desconeixement. Hi ha periodistes que tenen opinió sobre entrenadors i mai han vist un curset d'entrenador. Però opinen! Jo puc dir el que sembli en una conversa, però si escric en un diari, m'ho he de pensar. Per això és tan difícil fer gestió del negoci esportiu a alt nivell. Però és una feina molt divertida, com a mínim per a mi.
Guardiola encarna perfectament el fons d'aquest discurs.
Per això també l'han elegit. Però fixa't que acabàvem de guanyar la Champions amb Rijkaard i quan es parlava de Guardiola com a possible substitut, recorda què deien els diaris: abans l'haurien matat abans que hagués pujat. Per què tries Rijkaard? Per què tries Guardiola? Per visió de futur. El futur s'ha de crear, no existeix. T'has de preparar per quan arribi.
El títol de lliga de diumenge té més valor perquè es venia d'on es venia?
Mantenir-se sempre costa més que arribar i, a més, cada cop tothom és més crític. Una de les raons per les quals cada cop és més difícil és que sempre comences els partits perdent, perquè, per al Barça, un empat és una derrota. I els rivals, tots tenen vídeos i cada cop estan més pendents de detectar on fallen i com evitar l'error. Aquest és el joc. Jo ho veig com un joc, i per a Guardiola comença avui: quina gent tinc, on pensen que em podran fer mal i quin punt feble pensen que tenim. I si m'ataquen per aquí, jo te la clavaré per allà. I qui fitxo per fer això. És un joc, jo ho veig així.
Un entrenador pot resistir molts anys aquest ritme, aquesta pressió?
Depèn de cada persona. Jo ho he viscut tot com un joc, i així, no afecta tant. Jo he disfrutat sempre. Mai ho he vist com un maldecap. Una de les qualitats que jo tenia era que sempre anava una o dues passes al davant. Sabia que si passava allò, aquell vindria a queixar-se i rumiava com eliminar la causa perquè allò acabés passant. És com un joc.
Però la directiva del seu temps no ho veia com un joc.
No, però era de la vella generació. I jo ja era de la nova. Vaig venir d'Holanda amb més de vint anys, sent l'holandès més conegut del món sencer, i aquí encara vivia Franco. No em preocupava ni m'influïa gens què pensessin. Que algú anava contra mi? Doncs que fes el que volgués. Jo ja havia jugat per tot el món i ho havia guanyat tot, de manera que no em pressionaven gens. Que algú s'enfadava? Doncs era el seu problema, no el meu. El meu problema era que la gent disfrutés, que anés al camp i que tingués esperances.
Té la sensació que Guardiola també va dues passes al davant?
Sí! És una de les seves qualitats. El futbol és un joc d'humans, un joc d'errades. Errades normals, errades d'intel·ligència, errades de caràcter... El joc és com combines una cosa i l'altra. I Guardiola ho domina. Parla força idiomes, com Rijkaard. Quan parla, el noranta per cent de la gent l'escolta. Que en sap de futbol? És clar, per això és entrenador. Rijkaard, també. El que necessites no només és guanyar, sinó jugar bé, disfrutar i fer disfrutar. I ells dos ho fan. D'entrenar, n'hi ha molts que en saben.
Futbolísticament, què li agrada més de l'equip de Guardiola, i què li agrada menys?
Sempre hi ha detalls per millorar. Torno a repetir que el futbol és un joc d'errades, i l'errada a vegades és de deu centímetres, en la rapidesa de la pilota, en la tria de qui la rebrà. Però el que més m'agrada és l'estima que té el Barça per la pilota. La pilota és la seva amiga, i per a molts equips és una enemiga. Acaronen la pilota i la pilota fa el que ells volen. De defectes, sempre n'hi ha, però no té sentit parlar-ne, perquè llavors la gent veurà defectes quan el que cal és acceptar que en el futbol hi ha molts errors. En el bàsquet un 3/10 en triples és dolent, i en futbol qui fa tres gols és el millor del món. El concepte d'error té un altre significat que fer-ho malament: és un error col·locar-se de la mateixa manera sent dretà que esquerrà, per exemple.
En què millora el Barça d'avui el dream team?
Ara hi ha més gent amb experiència en el futbol de base. I quan vaig venir jo tots els defenses eren enormes i avui dia el porter juga millor que aquells defenses. És una evolució i ara Guardiola està traient el màxim rendiment del que hi ha.
Com valora l'any d'Ibrahimovic?
Molt bé. Però hem de parlar un altre cop de la posició. Si ets el davanter d'un equip i quan jugues, a l'àrea rival hi ha cinc jugadors, pots calcular més o menys cap on pots anar. Però si n'hi ha quinze... només queda un forat, i hi has de ser en el moment oportú. D'execució és molt més ràpid. És qüestió d'atenció.
Com reforçaria l'equip?
No puc opinar, però per lògica hi ha gent que es va fent gran i que podrà jugar menys, i tot això s'ha d'equilibrar. Això només ho saps si ets a dins. En el futbol sempre hi ha coses a millorar, i això és el més bonic que hi ha.
El factor diferencial del Barça és tenir un bloc de jugadors fets a casa. Això, quin plus dóna?
El cor. En la nostra època, com que eren pocs, la pressió de la ciutat sobre els jugadors era el triple. Avui n'hi ha molts més i acceptar la pressió costa menys. Si has jugat en les categories inferiors ja la coneixes i si arribes al primer equip, no t'impressiona.
Ara ve el mundial. Quin equip li agrada?
M'agrada com juga Espanya, molt. Té molts jugadors de qualitat i si juga un o un altre no es nota gaire. Té moltes possibilitats. I després hi ha els tradicionals. Anglaterra, amb Capello, sap què és jugar buscant un resultat. N'hi ha d'altres de bons, però el mundial només és un torneig i crec que no s'ha de sobrevalorar. No és una competició llarga i si tens mala sort, alguna lesió o algun problema...
I Holanda?
Té un d'aquests problemes. De mig camp en endavant té grandíssims jugadors: Sneijder, Robben, Van Persey, Kuyt, Van der Vaart... molts.
Però no té bona defensa?
Depèn. Si fan bé el que saben fer bé... No tenen mala defensa, però han de triar una cosa o una altra.
Està dient que si el mundial fos una lliga Espanya seria campiona?
Sí, sens dubte.
Perquè una competició llarga prima el futbol per sobre del resultadisme?
És que en un mundial depens d'un moment.
Quins esportistes que no són futbolistes li criden l'atenció?
Tots els que, a part de jugar bé, donen exemple als joves. El problema del futbol, i aquest és el repte de la federació, és intentar educar la gent. Al final, els nens imiten els pares i si tenen un comportament normal, acceptable, la qualitat puja molt. Els noticiaris van plens de fets del carrer que no tenen cap sentit. I d'on surten aquests fets? Del no-res, no. Sempre hi ha alguna cosa que ho explica, i si la pots controlar és millor per a tots. Aquesta és la batalla de la federació amb molts clubs, per intentar canviar una mica les coses. Un entrenador pren una decisió perquè un comportament no ha estat bo. Però el que no pot ser és que aquests pares se'n vagin a un altre club a fer exactament el mateix. Això ho hem d'arreglar.
L'afer de Tiger Woods s'ha exagerat?
Exagerant o sense exagerar, l'ofici més vell del món és el de prostituta. Res de nou, surten en els quadres de fa mil anys. Però avui dia prement un botó ets al Twitter, a Tailàndia o a Nova Zelanda. És l'evolució i tothom l'aprofita, lògicament. Per això volem transmetre coneixement, millorar la qualitat de vida dels nens i, en el cas dels clubs, tenir entrenadors potents fins a una certa edat. Avui dia els pares treballen, els nens tenen accés a gairebé tot a través d'internet, però, tenen prou cap per mantenir un equilibri? No. Hem de fer alguna cosa i la manera més senzilla és a través de l'esport, el grup. Tot costa molt i hi ha nens que espatllen el seu futur per ruqueries.
El seu nomenament com a president d'honor del Barça el reconeix com a mite del futbol?
És que un mite ja fa anys que ho sóc. Tinc tots els títols, millor jugador del segle passat, i la reina d'Holanda m'ha concedit dues condecoracions, una futbolística i una altra per aspectes socials. Ser president d'honor del Barça és un reconeixement emocional. Jo sóc d'una generació que ha canviat moltes coses. I fins i tot també he canviat una mica la mentalitat catalana, que ara és més positiva que negativa. Això em fa molt content, però ja se sap, a Catalunya sempre hi ha gent que ho qüestiona. A mi m'es igual.
Pertany a la Catalunya negativa el discurs que Johan Cruyff no és un bon seleccionador català perquè no parla català. Li va doldre?
No, però és típic d'aquí. L'enveja és un esport nacional. A Holanda hi ha una dita que diu que si creixes més ràpid que la gespa el primer que et tallen és el cap. Però, per què deien tot això? Jo he fet algun mal durant tots aquests anys? També he de dir que em van arribar felicitacions del món sencer. I a mi, que ho veig gairebé tot com un joc, em costa molt enfadar-me. Hi ha qui escriu i ha de fer esforços per no citar-me, i jo ho llegeixo i disfruto perquè, a més, està ben escrit! Jo accepto que se'm critiqui si he fet alguna cosa malament, però també sé molt bé de què no en sé.
Com valora els set anys de la presidència de Laporta?
Se li ha de fer un monument. Algú que treballa comet errades, és inevitable. El Barça sempre s'ha omplert la boca amb el més que un club però, en realitat, què havia fet per ser-ho? Ara s'ha posat en marxa la fundació, s'ha fet un acord amb l'Unicef, s'ha aconseguit que la gent vagi al camp amb un somriure i no patint per si guanyarem o perdrem, ha sabut vendre el club a l'estranger, ha fet un marxandatge enorme. És clar que ha comès errades, força errades, però sempre cal veure els encerts i corregir les errades a partir d'ara. I hi ha un entrenador català al futbol, al bàsquet, a l'handbol... i una convivència molt més sòlida que la de tots els polítics junts. Això arriba a l'estranger. Ja es va veure amb l'únic partit de la selecció catalana, guanyant l'Argentina, que va arribar a tot el món.
Donarà suport a algun candidat?
No. Ara tinc una posició que m'obliga a pensar el que és bo per al Barça. M'imagino que bajanades en diran tots, però ens hem de quedar amb el fons del seu discurs. Però tinc curiositat per saber per què van dimitir alguns dels que ara es presenten, i si ho tornarien a fer. En què no estaven d'acord i si ara continuen discrepant del que es va fer o rectifiquen. No seria cap error, sinó reconèixer que en aquell moment de marxar, no tenien raó. Això els esportistes ho tenim, que només millorem sent autocrítics.
Sandro Rosell és favorit en les enquestes. Seria un bon president?
No ho sé. És un dels que va marxar després d'un any. I per què? No ho sé... oficialment.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.