Esports
Traves a l'esport català
Joan Antoni Samaranch va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya
A més de les crítiques sobre la mercantilització de l'esperit olímpic, de la corrupció, de l'amiguisme, de la tebiesa contra el dopatge... no es pot oblidar que Samaranch ha de passar a la història com l'home que va tallar les aspiracions olímpiques del seu país, Catalunya. Perquè el COI va aprovar el 1996 una modificació de la Carta Olímpica que impedeix que Catalunya i altres nacions sense estat puguin participar algun dia dels Jocs Olímpics. On deia que l'expressió país es referia a "tot país, estat, territori o part de territori que el COI consideri, en la seva absoluta discreció, com a zona de jurisdicció del comitè olímpic nacional que ha reconegut", ara diu que país significa "un estat independent reconegut per la comunitat internacional". El text anava en sintonia amb la filosofia del baró de Coubertin, que el 1911 ja va parlar de països esportius i no de països polítics. I si això ho va aprovar el COI i tot el que ha fet de bo el COI durant els 21 anys de la presidència de Samaranch ha estat gràcies a ell, també és a ell a qui els catalans han d'agrair quedar fora dels Jocs.
La universalització dels Jocs, un dels grans èxits de la gestió Samaranch, es va acabar a les portes de Catalunya. No cal dir que aquest és un dels fets positius que a Espanya es destaca del llegat de Samaranch. Sobten més els constants homenatges de la UFEC, les federacions catalanes i l'administració esportiva catalana aquests darrers anys a Samaranch. Més que res, perquè no sembla gaire coherent que d'una banda es busqui el reconeixement internacional de l'esport català i, per l'altra, homenatgin l'home que ha tallat una d'aquestes vies, la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics. Llevat que, com en les infraestructures, sigui un altre camí cap a la independència, l'única via que ara mateix té Catalunya per ser protagonista de la gran festa esportiva, social, econòmica i mediàtica que són els Jocs.
Els Jocs de Barcelona 92
Els Jocs que Barcelona va organitzar el 1992 són, des del punt de vista català, la gran obra de Samaranch. Que el dirigent barceloní en va ser impulsor, vigilant, garant i tot el que es vulgui afegir des que el 1981 se'n va parlar en la festa dels millors esportistes del 1980 que va organitzar el diari El Mundo Deportivo fins que es van inaugurar el 25 de juliol del 1992 està fora de dubte.
Sense ell en la presidència del COI no s'haurien fet mai a Barcelona? La capital de Catalunya encara estaria esperant com Madrid? L'esport a Catalunya no comença ni acaba amb Samaranch. Des de l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Delegación Nacional de Deportes va fer el que va poder, o li van deixar, per l'esport català, però tal com han anat les coses, es fa difícil creure en un Samaranch limitat a exercir el seu poder dintre de Catalunya o d'Espanya. La seva ambició des de sempre era l'olimpisme i el COI.
A Catalunya l'esport ha estat cosa dels clubs, de la lluita personal de milers de persones, en una estructura que encara ara és diferent del que hi ha a l'Estat espanyol. L'ambició olímpica de Catalunya no comença en Samaranch i és menysprear la capacitat del país voler lligar el destí olímpic de Barcelona exclusivament a la seva persona.
La ciutat va ser designada seu olímpica el 17 d'octubre de 1986 perquè tots plegats van saber treballar-se els cardenals olímpics que havien de votar, segons tothom sense cap mena de relació amb els posteriors afers de corrupció, però també perquè tenien al darrere una candidatura ferma per organitzar els Jocs tal com va quedar demostrat quasi sis anys més tard. Va ser una tasca i un èxit col·lectiu.
La universalització dels Jocs, un dels grans èxits de la gestió Samaranch, es va acabar a les portes de Catalunya. No cal dir que aquest és un dels fets positius que a Espanya es destaca del llegat de Samaranch. Sobten més els constants homenatges de la UFEC, les federacions catalanes i l'administració esportiva catalana aquests darrers anys a Samaranch. Més que res, perquè no sembla gaire coherent que d'una banda es busqui el reconeixement internacional de l'esport català i, per l'altra, homenatgin l'home que ha tallat una d'aquestes vies, la presència de Catalunya en els Jocs Olímpics. Llevat que, com en les infraestructures, sigui un altre camí cap a la independència, l'única via que ara mateix té Catalunya per ser protagonista de la gran festa esportiva, social, econòmica i mediàtica que són els Jocs.
Els Jocs de Barcelona 92
Els Jocs que Barcelona va organitzar el 1992 són, des del punt de vista català, la gran obra de Samaranch. Que el dirigent barceloní en va ser impulsor, vigilant, garant i tot el que es vulgui afegir des que el 1981 se'n va parlar en la festa dels millors esportistes del 1980 que va organitzar el diari El Mundo Deportivo fins que es van inaugurar el 25 de juliol del 1992 està fora de dubte.
Sense ell en la presidència del COI no s'haurien fet mai a Barcelona? La capital de Catalunya encara estaria esperant com Madrid? L'esport a Catalunya no comença ni acaba amb Samaranch. Des de l'Ajuntament de Barcelona, la Diputació i la Delegación Nacional de Deportes va fer el que va poder, o li van deixar, per l'esport català, però tal com han anat les coses, es fa difícil creure en un Samaranch limitat a exercir el seu poder dintre de Catalunya o d'Espanya. La seva ambició des de sempre era l'olimpisme i el COI.
A Catalunya l'esport ha estat cosa dels clubs, de la lluita personal de milers de persones, en una estructura que encara ara és diferent del que hi ha a l'Estat espanyol. L'ambició olímpica de Catalunya no comença en Samaranch i és menysprear la capacitat del país voler lligar el destí olímpic de Barcelona exclusivament a la seva persona.
La ciutat va ser designada seu olímpica el 17 d'octubre de 1986 perquè tots plegats van saber treballar-se els cardenals olímpics que havien de votar, segons tothom sense cap mena de relació amb els posteriors afers de corrupció, però també perquè tenien al darrere una candidatura ferma per organitzar els Jocs tal com va quedar demostrat quasi sis anys més tard. Va ser una tasca i un èxit col·lectiu.
Notícies relacionades
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.