Cap a Roma

En un final antològic, amb un xutàs d’Iniesta parabòlic que es va colar per l’escaire de Cech, en l’única ocasió clara blaugrana, quan ja passaven tres minuts dels 90, el Barça es va classificar per a la finalíssima de Roma. L’espera el Manchester United. Heroic, extraordinari. L’equip català havia vist com Abidal era expulsat a mitja hora del final, com el Chelsea es mantenia impertèrrit amb l’1-0 d’Essien, fort de debò, no com al Camp Nou, i amb ocasions per sentenciar, amb decisions arbitrals més pro visitants que casolanes. Però, de cop, el destí va pensar en la proposta de Guardiola, el futbol alliberat de pors, i el premi va arribar, a base de mantenir la fe, després de 180 minuts de duríssima eliminatòria.

Quan el guió del que va passar l’any passat a Old Trafford estava en la ment de tots, un gol al descompte, que tan sovint premia mesquins, va recompensar el millor conjunt de la temporada –no ahir–. Com el Dream Team a Kaiserslautern.
Aquest va ser el guió final. Com aleshores, fa ja 17 anys, Guardiola i tota la banqueta van córrer cap al manxec. Pinya monumental a la zona de seguidors culers. Allò era la felicitat. El Barça més bell ja tenia èpica, el moment de saber patir, perquè va patir molt al segon temps, prou per presentar-se viu a l’instant definitiu, al cop de puny particular d’Iniesta, el més castigat a puntades.

Així, el Barça afegirà Roma 2009 a Berna 1961, Sevilla 86, Wembley 92, Atenes 94 i París 2006. Quatre finals –i de moment dos títols– en els últims 20 anys. Una més que el Madrid i el Manchester, tantes com la Juve i només menys que el Milan. En els 30 anys anteriors, la meitat. Només jugava el campió de Lliga, cert, però també era un torneig bastant més assequible. El Barça està deixant enrere la madriditis i a Europa és admirat. L’estigma perdedor ha fet un gir molt important, per més que molts culers encara no s’ho creguin.

Des dels càntics sorollosos dels 3.000 culers i seguint amb l’alineació, el Barça va ser valent. A l’eix defensiu, amb les baixes de Márquez i Puyol, Guardiola va resoldre l’entrellat amb la decisió més atrevida i no va apostar per un central nat ni per un home d’última línia. Touré va ser qui va acompanyar Piqué i a la pràctica va fer un partit digne. No és segur que fos la millor tria perquè desvestia una mica el pivot. Hiddink també va treure pit, amb l’entrada d’Anelka per Mikel i, tot i que el francès no fos decisiu, el Chelsea va ser més poderós.

Al Barça li va faltar precisió i un punt més d’energia. La circulació no era prou ràpida per desfer la teranyina blue i Messi desequilibrava lluny de l’àrea. El Chelsea sempre tenia un home per corregir l’eventual acció de l’argentí, que va començar pel centre com al Bernabéu. Però no es va associar amb el migcamp. Terry li va marcar la línia, va encomanar els companys i va cohibir una mica els visitants. Controlava el Barça, però era poc profund i massa horitzontal. I sent així, els locals vivien còmodes, i van tenir la sort que en un rebot malgirbat més enllà de la frontal, tapat per un defensor, Essien va clavar la volea al travesser i dins. Un golàs.

El Barça es va descentrar, no va trobar vies clares i a la contra el Chelsea va posar contra les cordes Valdés, providencial. A la represa, l’equip seguia desencertat a l’última fase. La solidaritat dels locals era encomiable i freqüentaven Valdés. En una d’aquestes pujades, Anelka va ensopegar davant Abidal. I Henning va expulsar-lo. Quedaven 25 minuts i s’imposava una gesta. Guardiola va situar Keita al lateral esquerre i Messi a la mitja punta. Inevitablement, el partit es va trencar. Podia caure el segon –Anelka va tenir un parell de cavalcades davant Touré–, però el Barça no es va fer enrere. Va seguir obrint joc, va seguir patint en el replegament i va recollir la glòria quan gairebé ningú hi creia. Aquest equip té àngel.

Per llegir la crònica del minut a minut clica aquí. (Per un problema tècnic la transmissió minut a minut ha quedat interrompuda just abans del final del partit)