Primera victòria a la Champions: Barça 3 - Sporting 1
Lliga de Campions
Assenyalat per la mala arrencada a la Lliga, qüestionat per dos resultats adversos d’inici de projecte, el Barça va entrar ahir a la Champions fent el que més necessitava: guanyar. Era una victòria obligada, balsàmica, per donar aire a l’equip i tranquil·litzar el personal. I així va ser. Amb un joc més continu que brillant, els blaugranes van derrotar per 3-1 l’Sporting de Portugal amb la naturalitat que atorga la seva superioritat física, tècnica i tàctica, com hauria d’haver passat contra el Racing, però igual que aleshores, va encaixar un gol més aviat absurd que va posar la por al cos al Camp Nou. Aquest cop hi havia marge i no va passar d’aquí.
Però la situació podria haver acabat malament i aquí és on el Barça ha de preguntar-se com és que rep tan poques ocasions i en canvi concedeix sempre algun gol. El cas és que el central Tonel va rematar dins l’àrea petita i alçant el peu una falta lateral. Entre Víctor Valdés –sobre la línea– Piqué, Márquez i Puyol no van saber dissuadir-lo. Era el minut 72 i el Barça cedia el 2-1. Per l’estadi va recórrer certa desconfiança davant els precedents i el moment allargassat del partit, propici per muntar una contra i posar potes enlaire el barcelonisme. Si la mala sort va maltractar el Barça dissabte, ahir va oferir-li una petita recompensa i a cinc minuts del final Xavi va recollir una assistència en diagonal i a l’espai d’Iniesta per rematar a plaer des del segon pal el gol de la sentència.
Guardiola i els seus van respirar alleujats. Havia estat un altre duel treballat, mastegat, començant per l’alineació. El tècnic va fer un mix del dia de Sòria i del Racing, amb Keita en lloc de Touré, Piqué titular i Puyol de lateral esquerre. Amb l’habitual 4-3-3, que en atac és quasi un permanent 3-4-3 o 3-5-2, amb Alves 15 i 20 metres davant la defensa, el Barça va dominar sense aconseguir embussar l’Sporting. Li costava trencar les dues línies rivals, no per les marques, molt zonals, sinó per la intuïció dels seus migcampistes i l’anticipació dels centrals.
Connectant amb Alves, Messi s’internava bé, amb una acció que va fregar el golàs –amb túnel i dues retallades–, però un parell de discussions amb l’àrbitre el van destemplar i la profunditat que es generava per aquella banda es va anar apagant. A l’altre banda, Henry oferia el que ja es coneix: centrades, moltes buides, i de tant en tant una paret amb verí. Quan el van situar al centre, al minut 30, va arrencar al fons però va disparar alt. Abans, Márquez havia situat l’1-0 en un córner d’estratègia –un símptoma de salut de la feina de Guardiola– i celebrat amb efusivitat a la banqueta.
Van arribar més ocasions, tot i que la fluïdesa d’obrir per bandes no excel·lia. L’Sporting, amb Moutinho movent l’equip i Izmailov mostrant la seva esquerra, creava poc perill i a la represa el Barça va fer el 2-0 d’Eto’o de penal. Res d’això, però, estalviaria el patiment final per al culer.
