Il·lusions a l'aigüera

L’Atlètic de Madrid es va ins­pi­rar en la desgràcia del Barça per reco­brar l’ànim propi... i el del seu etern rival, el Reial Madrid. A algú li pot sem­blar una gro­llera para­doxa, però així d’enre­ves­sada va resul­tar una jor­nada clau, de mar­ca­dors simul­ta­nis, en què per un ins­tant l’equip blau­grana va atra­par l’equip blanc en la clas­si­fi­cació, per bé que al cap­da­vall tot va aca­bar en pur desen­gany.
El Barça es va embru­tar molt per no res al Cal­derón. El Kun Agüero va por­tar tots els estris blau­gra­nes a l’aigüera abans que els de Rijka­ard pogues­sin ser­vir-se a taula un par­tit que va sem­blar ben cuit en mitja hora. La jove estre­lla mata­las­sera va aca­bar posant el pebre i la sal al Cal­derón i el matx va aca­bar al gust dels locals.

Si la Lliga no es va posar al dente per al Madrid és perquè aquesta jor­nada, tot i trans­cen­dent, arriba massa d’hora perquè ningú pugui posar-se a la boca de forma ine­xo­ra­ble la glòria. L’equip blanc torna a dis­tan­ciar-se amb cinc punts en el lide­rat després de vèncer a Huelva (2-3), però ni va dei­xar d’acu­mu­lar estrès ni tam­poc el Bar­ce­lona va dei­xar de tenir orgull tot i encai­xar qua­tre gols.

Per fer-s’ho mirar, això sí, la fra­gi­li­tat amb què va ento­mar el Barça la seva pri­mera desgràcia en el par­tit. Fins a un quart d’hora del des­cans va estar prop de l’excel·lència, amb un joc dinàmic amb pilota i sense. Va fer cir­cu­lar ràpida­ment l’esfèrica davant un Atlètic amb com­plex de por­ex­pan. En plena crisi anímica i de resul­tats, l’emba­latge (defen­siu) del con­junt d’Aguirre assu­mia que només era apte per a cops menors. Però no per a tot un Barça que pres­si­o­nava amb segu­re­tat i con­ven­ci­ment i que, tot i tre­pit­jar poc l’àrea, va mera­ve­llar gràcies al que és pos­si­ble­ment el gol més bell de la tem­po­rada. Una senyora xilena de Ronal­dinho. Una coor­di­nació acrobàtica només a l’abast d’un Gaúcho en línia ascen­dent. El bra­si­ler es va inven­tar un remat que donarà la volta al món però cap punt.

Perquè el Barça es va sen­tir traït pel destí quan més a prop va sem­blar d’acon­ten­tar els déus amb aque­lla obra d’art. Un movi­ment de maluc d’Agüero, un xut que es va enve­ri­nar en tocar Puyol i un auto­gol que dei­xava les coses equi­li­bra­des.

El Bar­ce­lona ja no va aixe­car el cap. Zam­brotta evi­tava sobre la línia un gol de taló del Kun, però el cal­vari es va agu­dit­zar quan Agüero va assis­tir Maxi en el segon gol.

No va can­viar la dinàmica a la represa. No van aug­men­tar ni el ritme ni l’agres­si­vi­tat bar­ce­lo­nista. Al con­trari, l’Atlètic va pres­si­o­nar més amunt i el Kun es va valer tot sol per pro­vo­car un penal i per dei­xar retra­tat Puyol amb un quart gol. Nul Henry i poste­ri­or­ment Messi, Eto’o encara va recu­pe­rar el punt d’honor aca­bant de rema­ta­dor. El seu gol va ser un punt d’orgull en una jor­nada per aca­bar amb la cua entre cames.


CLI­QUEU AQUÍ PER VEURE LA RETRANS­MISSIÓ DEL PAR­TIT