El Barça guanya 1-0 al Racing

El Barça s’ha posat rígid. Té poca cintura, poc moviment de malucs, poc ball, poca fantasia i tampoc acaba d’estirar gaire el cap, perquè el Reial Madrid no falla ni en sortides compromeses, però almenys l’equip blaugrana s’ha posat ben dret a base de partits poc brillants però del tot efectius. Aliè al desànim o a l’ansietat de veure’s tan
lluny del liderat, l’equip blaugrana va impermeabilitzar-se al final de la jornada de l’eufòria del Reial Madrid per complir la feina de forma ordenada i amb una notable sistematització de recursos, per bé que també amb un excés de conformisme, per no dir especulació.
En un partit molt elemental, no pas fàcil, el Barça va desfer-se d’un Racing molt compacte gràcies a la línia mètodica i d’estabilitat en el joc que ha traçat en aquest inici d’any. En un matx sense alts i baixos, sense alegries, però sense disgustos, el Barcelona va dosificar-se sense negociar res, tot i que es va anar apagant col·lectivament, i encara sort que va reaparèixer Messi per posar una mica de salseta a un matx difícil d’empassar.

Rijkaard va prescindir, d’entrada, de tres titulars (Márquez, Xavi i Abidal), pendent com està alhora dels quarts de final de Copa amb el Vila-real. Amb Iniesta doblement vigilat al migcentre i Deco treballador, però poc inspirat en les passades de mèrit, el joc va ser generalment poc fluid. En atac tampoc hi va haver un moviment extraordinari, amb Bojan grisot i Giovani que oblida la generositat així que deixa de perseguir el lateral.

Henry encara va complir. Més que res pel gol. D’oportunista. De rebot. De remat de cap i després d’un refús de la defensa a un córner. Poc més encert va tenir el Barça en un partit que se li va fer llarg i en què, tanmateix, el Racing tampoc hi estava gaire interessat, més motivat com està, atesa la seva lloable confortabilitat a la Lliga, per fer història a la Copa. L’equip revelació del campionat es va permetre reservar la seva espina dorsal (Colsa i Garay) i va competir dignament, però sense gaire punyeteria.

L’únic perill
Només un xut entre pals –prou perillós, això sí– d’Oscar Serrano va interrompre l’ordre del Barça. L’estructura de l’equip blaugrana tampoc va sentir-se gaire amenaçada i el segon temps va ser un mer anar fent. L’efervescent Messi va dissimular la deixadesa del conjunt barcelonista amb parets prometedores amb Deco i Henry. El francès va servir una centrada que va exigir una superba agilitat del porter Coltorti. Sense més, amb falta d’intensitat ofensiva, però no d’ofici, el Barça va fermar un triomf tan curt com productiu.