Carcasses de nivell fetes a casa

Dar­rere del des­co­mu­nal moment de forma del Bar­ce­lona hi ha molts fac­tors, però un dels que té el per­cen­tatge més alt és el resul­tat del tre­ball amb el plan­ter. Només hem de repas­sar per línies i ana­lit­zar quants juga­dors fabri­cats a Can Barça tenen un pes específic con­so­li­dat. A la por­te­ria, Valdés, dis­cu­tit per més d'un i més dos, ha ofert un ren­di­ment a l'alçada de l'equip. A la defensa, el paper de Puyol con­ti­nua sent indis­pen­sa­ble i Piqué ha gua­nyat en soli­desa quan no té la pilota i en segu­re­tat quan l'ha de treure jugada. Les car­tes al mig del camp les repar­tei­xen Ini­esta i Xavi. Ells mouen l'equip. Són el disc dur. A dalt, hi ha Messi, la descàrrega elèctrica que il·lumina el joc de l'equip i que deixa ence­gats els rivals. Tots els clubs d'elit tenen diners per fit­xar com a mínim un juga­dor que mar­qui diferències, però no tenen una car­cassa manu­fac­tu­rada a casa que ofe­reixi les pres­ta­ci­ons de la blau­grana. No hi ha, si mirem les grans enti­tats euro­pees, cap equip, tret d'un, en el qual vegis un bloc de juga­dors del plan­ter que des­pun­tin al nivell de creure que es pot repe­tir d'aquí a curt o mitjà ter­mini un feno­men simi­lar al del Barça actual. Aquesta excepció és el Juven­tus. La feina la va començar fa dos anys i mig el res­pon­sa­ble de les sec­ci­ons de base, Ciro Fer­rara. Ell mateix reco­neix que el fet de bai­xar a la sèrie B va obrir unes por­tes als joves de l'enti­tat que d'altra manera hagues­sin estat tan­ca­des. El fruit d'aquest tre­ball es per­so­ni­fica en qua­tre juga­dors: els defen­ses Paolo de Ceglie (22 anys) i Lorenzo Ari­audo (19 anys), el mig­cam­pista Clau­dio Marc­hi­sio (23 anys) i el mitja punta Sebas­tian Gio­vinco (21 anys). Aquest últim, si no s'espat­lla, és l'home des­ti­nat a mar­car les diferències a través de la cre­a­ti­vi­tat, l'acció sor­pre­nent, la pas­sada ini­ma­gi­na­ble. De Ceglie és el para­digma de juga­dor que deu minuts després d'entrar a l'equip sem­bla que faci deu tem­po­ra­des que hi juga. El seu espai natu­ral és la banda esquerra, té molt recor­re­gut i cen­tra molt bé. Marc­hi­sio és el més con­so­li­dat de tots qua­tre i té una vir­tut impres­cin­di­ble per ser un mig­cam­pista excep­ci­o­nal: saber esco­llir cor­rec­ta­ment entre quan s'ha d'optar per no com­pli­car-se la vida o quan cal jugar-se-la amb una pas­sada arris­cada. Final­ment hi ha el més jove, Ari­audo. Aquesta tem­po­rada alterna l'equip juve­nil amb el pri­mer equip. Esquerrà, va bé de cap, té una bon nivell tècnic i físic, i cal des­ta­car la seva velo­ci­tat. Però el que sorprèn més és la seva tran­quil·litat. Fer­rara ha polit qua­tre peces que pot­ser, més aviat que tard, poden ser la car­cassa d'una Juve tri­om­fant.