La justícia francesa fa cas d'Espanya i denega el reingrés del rugbi català a la federació internacional
“És un cop dur que no era previsible. Sigui quin sigui el fonament, l’empara jurídica de la sentència és el franquisme, i això m’indigna. I m’amoïna”. Amb aquesta contundència expressada a l’AVUI va rebre ahir el president de la Federació Catalana de Rugbi, Xavier-Albert Canal, el placatge de la justícia francesa a l’anhel de recuperar la condició de membre de ple dret de la Federació Internacional (FIRA). La FCR l’havia aconseguit el març del 1934 en tant que fundadora i el va perdre el 1941 pel decret del franquisme que deixava sense valor les federacions esportives que no fossin espanyoles.
Aquest era el fonament de la demanda catalana: deslegitimar una resolució franquista. Ho va ser en la negociació inicial amb la mateixa FIRA, tancada sense resultat el 31 de gener del 2006. Ho va ser en el primer procediment d’urgència obert a la justícia francesa (la FIRA té la seu a París) el febrer d’aquell any i en la demanda ordinària presentada a finals del mateix 2006.
De la mà dels catalans
El 2 de gener de 1934 Francesc Massana, president de la Catalana, va assistir al part de la FIRA junt amb representants de França i Alemanya. El 24 de març es va fer oficial en una reunió a Hannover, ja amb nou països, a la qual Catalunya va dur Espanya de la mà. Set anys van conviure les dues federacions a la FIRA sense problemes. Fins que el 1941 la verticalitat del règim franquista va situar dalt de la piràmide de l’esport la Falange i de sota en va treure tot allò que no fos espanyol.
Aquest és el quid de la qüestió. La FCR considera que malgrat els anys foscos del franquisme sempre va ser la mateixa entitat. “Sense capacitat d’obrar”, explica Canal, però amb seu i organigrama. Als anys 50 i 60, per exemple, el president era Luis Sentís, germà del conegut i veterà periodista Carles Sentís, i el secretari era Francesc Baltasar, pare de l’actual conseller de Medi Ambient i Habitatge.
En canvi, la Federació Espanyola, que s’ha presentat voluntàriament en el cas per assessorar la FIRA, sosté que la Catalana actual no és la mateixa que la del 1934, perquè aquesta va desaparèixer el 1941. En aquest argumentari hi ha ajudat un informe de José Domingo Valls, elaborat mentre l’advocat mataroní era president del Tribunal Català de l’Esport.
Els fonaments, divendres
Falta saber en què s’ha basat la sala primera de la secció social (de dret societari) del Tribunal de Gran Instància de París. La sentència es va conèixer ahir, però no se’n tindran els fonaments jurídics fins divendres. Costum de la justícia francesa. “Hi ha dues opcions –indica Canal–, o bé que ens reconegui com a fundadors però amb els drets perduts per tants anys d’inassistència, i és evident per què no hi anàvem, o bé que digui que no som la mateixa entitat”. En funció d’aquests fonaments es prepararà el recurs que, gairebé segur, es presentarà.
No serà a pit descobert, perquè el jutge no ha estimat del tot les peticions de l’Espanyola i la FIRA. Volien 35.000 euros per costes i danys morals, i la publicació de la sentència en dos diaris de tirada estatal. La Catalana, en canvi, haurà de pagar costes (6.000 euros a cadascuna de les dues federacions) i prou.
