Entre la glòria i langoixa
FUTBOL
El Barça està a un pas de la glòria després de fregar el ridícul. L’adéu que es mastegava a Son Moix, quan amb 1-0 l’àrbitre Rubinos Pérez va xiular un penal molt dubtós, va aixecar un heroi: Pinto, que va aturar els onze metres a Martí i va evitar que els locals igualessin l’eliminatòria. El porter suplent, titular a la Copa, va saludar el mallorquí i li va indicar cap a on es tiraria. Va guanyar-li la partida psicològica i va propulsar el Barça cap a la primera final de l’era Guardiola i la primera de Copa del Rei des del 1998. El rival no pot ser més atractiu: l’Athletic de Bilbao, l’altre rei de Copes, i l’escenari: Mestalla, a València, el 13 de maig.
L’alegria final dels jugadors blaugranes contrastava amb les irregulars sensacions futbolístiques que va deixar l’equip. Ahir es tractava de passar i l’èpica es va acabar imposant, tot i que la mala dinàmica de les últimes setmanes no es va abandonar del tot. És el cinquè partit consecutiu que el Barça ni guanya –tres empats i dues derrotes– ni controla gaire l’oponent. A Mallorca, va jugar amb foc, estava ja rostint-se, quan Pinto va aparèixer per reivindicar-se i salvar l’equip. Es pot dir que d’alguna manera el va alliberar. Va ser una recompensa pels mèrits acumulats.
D’entrada, va ser un primer temps tan estrany com dolent, amb el Barça ben posicionat, més agressiu que dies enrere, però quasi incapaç de trenar tres passades seguides, amb un migcamp més de múscul –sense Xavi– que de toc. La gespa estava mullada i feia un vent considerable, element gens menor que li bufava en contra. Es va poder apreciar en més d’una jugada com la pilota li feia un estrany o quedava frenada. Només Iniesta, en un parell d’internades, la primera tot just començar, amb una arribada a l’àrea imponent i una croqueta ja dins, va fer lluir Lux. Era el minut 2 i allò podia haver sentenciat el Mallorca. Hleb també va dibuixar alguna acció profunda, però l’ofensiva blaugrana no va passar d’aquí.
Expulsió de Cáceres
Sense un ambient de remuntada, el conjunt local tampoc inquietava el Barcelona, però en va tenir prou amb una ocasió per desequilibrar i posar contra les cordes el primer títol barcelonista de la temporada. Webó va controlar d’esquena a la frontal, avançant-se per primer cop a Puyol i Piqué, i va cedir a Castro, que va enviar a l’escaire. Golàs. Imparable per a l’estirada de Pinto i molt preocupant per al Barça. El moment també era el pitjor: el descans era a tocar.
A la represa, la cosa va anar de mal en pitjor. Rubinos va veure penal en un xoc entre Cáceres i Castro i a més va expulsar el defensa uruguaià. Pinto va aturar-lo amb els peus, jugant bé les seves cartes. De sobte, el Barça es va veure amb forces i Guardiola va moure fitxa fent entrar Messi. Ell va sentenciar el duel, picant perfecte la pilota per sobre de Lux –amb una facilitat insultant– després d’una errada garrafal de Navarro. Era la sentència del Mallorca, que li va faltar creure-s’ho, i el bitllet per a un Barça que atrapava la final.
