Molts i sobretot bons

Un 15% de la població de l’Estat. Un 18,8% del PIB de l’Estat. Però un 33,1% dels atle­tes de la dele­gació esta­tal als Jocs Olímpics de Pequín. I, si ens ate­nim a la història, entre aquest terç i un 40% del botí de meda­lles que pre­senti el dia 24 l’equip esta­tal. El pes de l’esport català en el con­junt de l’Estat és inqüesti­o­na­ble, i per tant també en aquesta onada d’èxits que tant han dis­pa­rat el naci­o­na­lisme espa­nyol els últims mesos. A Pequín seran 95 els espor­tis­tes que podem con­si­de­rar del nos­tre país sobre els 287 que con­for­men la dele­gació espa­nyola.

Que podem con­si­de­rar, perquè la ine­xistència d’un docu­ment d’iden­ti­tat català com­plica les xifres i el ball és con­si­de­ra­ble. Les dades ofi­ci­als, de la secre­ta­ria gene­ral de l’Esport, ele­ven la xifra a 100 espor­tis­tes perquè man­te­nen com a cri­teri la fitxa fede­ra­tiva que els per­met com­pe­tir, al marge que l’espor­tista esti­gui més o menys esta­blert a Cata­lu­nya.

El pro­blema és que aquest mateix cri­teri per­me­tria a comu­ni­tats autònomes espa­nyo­les apro­piar-se d’espor­tis­tes cata­lans que tenen fitxa fede­ra­tiva d’un club de la seva demar­cació, i que al mateix temps també són comp­ta­bi­lit­zats com a pro­pis per la Gene­ra­li­tat.

Els naci­o­na­lit­zats
Aquest diari ha optat per incloure en la llista espor­tis­tes no nas­cuts a Cata­lu­nya només si estan clara­ment esta­blerts al país i n’uti­lit­zen les ins­tal·laci­ons, al marge que con­jun­tu­ral­ment la llicència espor­tiva sigui d’una fede­ració cata­lana. Els exem­ples serien el mar­xa­dor madri­leny Jesús Ángel García Bra­gado, que du 14 anys a Lleida i fins i tot va ser regi­dor de la Pae­ria pel PP, o el water­po­lista Gui­llermo Molina, nas­cut a Ceuta però que als 15 anys ja va arri­bar al CN Bar­ce­lona.

El cri­teri val també per als espor­tis­tes nas­cuts fora de l’Estat i que ja han sigut naci­o­na­lit­zats espa­nyols. És el cas de l’exe­qua­torià Jack­son Quiñónez, que viu a Lleida des de fa qua­tre anys i milita al Barça, o l’exmar­roquí Ayad Lam­das­sem, que corre pel Club Adi­das i viu també a Lleida. No cal par­lar de la palista (tenis taula) Gàlia Dvórak, nas­cuda a Ucraïna però que viu a Cata­lu­nya des de petita.

El Comitè Olímpic Espa­nyol (COE), en la seva par­ti­cu­lar lllista per “comu­ni­da­des autónomas”, pre­senta unes xifres força dife­rents, amb només 83 atle­tes cata­lans. Usa com a cri­teri únic el lloc de nai­xe­ment, i els espor­tis­tes que han pas­sat per un procés de naci­o­na­lit­zació els inclou en un grup a part (“otros países”), sense voler-los repar­tir en aquells ter­ri­to­ris on resi­dei­xen.

Els rècords de Bar­ce­lona
Sigui com sigui, la xifra se situa al vol­tant del terç. Supera el 27% dels Jocs d’Ate­nes, on la xifra va ser de 88 atle­tes sobre 321, i el 24,6% de Bar­ce­lona 92, Jocs en què numèrica­ment la repre­sen­tació cata­lana va ser més alta, amb 108 espor­tis­tes, però sobre 439 de la dele­gació espa­nyola.

Qua­li­ta­ti­va­ment la cosa pot ser encara més acu­sada. Les auto­ri­tats espor­ti­ves espa­nyo­les pre­ve­uen un botí d’entre 15 i 20 podis, amb les 22 meda­lles jus­ta­ment de Bar­ce­lona 92, el rècord, com a objec­tiu de somni. En aquest botí, els espor­tis­tes cata­lans poden arri­bar a apor­tar entre 7 i 10 podis (la desena és el màxim, que data de Bar­ce­lona 92), si con­si­deréssim com a cata­la­nes meda­lles com les tres pre­vi­si­bles del bàsquet (set juga­dors de 12) i la natació sin­cro­nit­zada (el duet és català i en la moda­li­tat d’equip en són qua­tre de set), o les pro­ba­bles del water­polo (11 de 13) i l’hoquei herba (13 de 16). Clara­ment cata­la­nes serien les igual­ment pro­ba­bles de la gimnàstica (Ger­vasi Deferr) i la vela (les ger­ma­nes Azón en Yngling i Natàlia Via-Dufresne en 470), i les pos­si­bles en atle­tisme (María Vasco en marxa), natació (Érika Villaécija) i ciclisme (Her­mida en BTT i Esco­bar en pista).