La mentida s'ha acabat

a l'alça

Quinze anys sense Senna. Divendres es va complir el quinzè aniversari de la mort d'Ayrton Senna, un accident a Imola que encara fa esgarrifar. D'aquell fet, i d'aquell nefast cap de setmana, en què també va morir Roland Ratzenberger en les classificacions, va sorgir un compromís per la seguretat dels pilots. No ha tornar a morir cap més pilot de F-1, però els circuits perillosos (Mònaco, València, etc.) continuen existint.

Va ser un assetjament sense treva des que el Madrid va tenir una mínima possibilitat per guanyar el títol. Una campanya barroera de desprestigi que es movia per fora dels marges del respecte. La ressaca, el 2-6, però, ha deixat aquest moviment despullat davant la realitat. Villarato versus Canguelo & decreto ley. Diuen que no ha estat més que un joc, i que això forma part del circ del periodisme esportiu. No crec que sigui un joc. És una manera de fer. És la seva manera de fer.

L'endemà del 2-6 feia llàstima llegir i escoltar aquells que han sostingut que això que feia el Barça era per reial decret o perquè hi havia una conxorxa entre l'entitat catalana i el món arbitral. Feia pena i ràbia. Diuen a Can Barça que els «altres» ho saben fer, no com nosaltres, els periodistes de Barcelona, als quals ens atribueixen un perfil baix quan es tracta de treure la navalla i defensar el club. Al final, tot plegat fa que sembli que ningú no està exercint el paper que li correspon. Així, si la inèrcia de la premsa de Madrid empeny a perdre els papers, el sentit comú, el de la decència i el decòrum, ha de baixar fins a aquest nivell d'indecència i perdre la seva personalitat el periodisme de Barcelona per satisfer el club? L'exemple de com ha acabat aquest any respon la pregunta: de cap de les maneres.

Però m'agradaria que des del Barça es fes una mirada encara més àmplia quan es dubti del tarannà dels periodistes de Barcelona, de la seva estimació al club i del seu compromís amb la professió: aquí ningú no va organitzar un sarao madrileny per atorgar un premi a un jugador en un moment en què ningú entenia que es fes. S'imagina el lector que El 9 o el Mundo Deportivo o el mateix Sport haguessin organitzat una excursió a Madrid per lliurar un premi a un madridista immers en l'enrenou de tres competicions? Des del Madrid els haurien dit si s'havien begut l'enteniment. Aquí, en canvi, es presta a aquest joc. I no ha estat pas la premsa de Barcelona la que ha obligat el club a fer-ho.

Per tant, juguem cadascú el nostre rol, la nostra funció i si els «altres» volen fer el ridícul, endavant. El temps posa tothom al seu lloc, com la gran mentida en què ha quedat tot el muntatge. La llàstima, però, és que en aquest exercici de mentides, la professió en torna a sortir malparada. Després ningú no es pot sorprendre de les caigudes de vendes ni de l'allunyament i la fugida dels aficionats de la premsa esportiva.

de baixada

Àrbitres patidors. Undiano Mallenco va robar un penal al Barça, va tallar dues vegades el joc culer perquè era al mig i se li va veure el llautó quan no fa afegir ni un segon al final de la segona part. Deuria patir en veure com estaven els merengues? La decisió de matar el partit, de liquidar-lo, corresponia al Barça i no a aquest personatge, que igual com altres companys seus, va aplicar arbitrarietat en comptes de justícia.