La final perfecta (o gairebé)

Si deixem de banda el cop de llauna que va rebre Dani Alves per culpa d'un energumen de l'Athletic de Bilbao (immediatament denunciat pels mateixos companys de club de l'agressor) i el repartiment escandalós de les entrades entres les dues aficions (espero que el Barça no descansi fins que se sàpiga com pot ser que els aficionats bilbaïns ocupessin dos terços de la graderia de Mestalla), la final de copa va ser perfecta: el Barça va trencar amb aquell tòpic tan descoratjador que diu que a les finals no es pot veure bon futbol perquè hi ha molta prudència i un excés de tensió; els jugadors de Guardiola van exhibir-se amb un futbol preciós i eficaç a l'hora i van demostrar que en partits a caixa o faixa la filosofia del Barça també és decisiva; el protagonisme del planter blaugrana va ser abassegador (tres dels quatre gols van ser de jugadors de la Masia); l'Athletic de Bilbao s'hi va deixar la pell per intentar que el seu futbol, més rudimentari però noble, fos suficient per guanyar el títol i en cap moment (prefereixo oblidar-me d'Amorebieta) va utilitzar la violència per intentar frenar el rival; l'àrbitre, Medina Cantalejo, va passar desapercebut (un autèntic miracle); des de primera hora del matí fins a altres hores de la matinada les dues aficions van ser un exemple de convivència cívica i de rivalitat ben entesa; el gest dels jugadors del Barça de felicitar els seguidors de l'equip rival pel seu comportament va ser exquisit i la reacció dels aficionats bascos, per treure'ns el barret; el Barça i el barcelonisme van saber guanyar i l'Athletic i la seva gent van saber perdre, el respecte als sentiments de l'altre va ser total i absolut; i a sobre el Barça va poder aixecar, per fi, un títol.

Un punt i doblet. Un punt, una victòria a Roma i triplet. Què més podem demanar?