Un president d'un altre món

Hi ha entrenadors nascuts per entrenar en un club determinat. El cas del Barça i Guardiola, un exjugador format a la casa i plenament identificat amb el joc atrevit que reclama l'afició, n'és un bon exemple. També succeeix amb jugadors que, per caràcter o simplement per imatge, queden lligats eternament a la història d'una entitat. I també hi ha presidents nascuts per dirigir els destins d'un club concret. És el cas de Florentino Pérez i el Real Madrid. Triomfador per definició, elegant però amb la dosi justa de prepotència, tracta amb suficiència els pocs que s'atreveixen a criticar-lo. Ell representa, millor que ningú, les essències del Madrid. El seu populisme, a més, rendibilitza al màxim la irracionalitat del futbol. L'apologia de l'èxit –tant esportiu com econòmic– que va fer durant els seus sis anys de mandat es va filtrar en l'inconscient d'un madridisme que ara, en els moments de tristesa, s'aferra a Florentino com si fos un autèntic déu. En la compareixença de dimecres, l'empresari assegurava que tots els seus amics i familiars li havien recomanat que no tornés. És a dir, que no torna al Madrid per necessitat, ni per interès –com s'atribuïa a Ramón Calderón–, ni per rectificar els errors de la primera etapa, sinó per salvar el madridisme, perquè és el Madrid el que el necessita a ell.

Aquesta fe gairebé religiosa en Florentino fa creure que només amb la seva arribada n'hi haurà prou per resoldre definitivament la qüestió econòmica, i que els èxits esportius el seguiran. S'oblida que el constructor mai va posar ni un euro de la seva butxaca i que el seu cercle virtuós va arrencar amb els 400 milions d'euros que va obtenir de la venda dels terrenys de la ciutat esportiva, gràcies també a la polèmica requalificació pactada amb els seus amics del Partit Popular. Amb aquests diners va liquidar els 280 milions de deute que arrossegava el club, i van ser els 100 restants els que li van servir per iniciar l'adquisició de galàctics. El gir que el Barça va començar amb el fitxatge gloriós de Ronaldinho –va costar menys de 30 milions d'euros i va engegar una maquinària esportiva i comercial espectacular– i que va continuar, sobretot, amb l'eclosió de jugadors del planter com ara Messi, Xavi i Iniesta –a cost zero–; el Madrid el va fer amb els diners d'aquesta ciutat esportiva i amb una política de fitxatges agressiva, orientada al màrqueting i als nous mercats. Ara, Florentino ja ha reconegut que no hi haurà cap operació d'aquest tipus. La Comissió Europea ja el va tenir contra les cordes quan va estar investigant la requalificació del 2001 i ara, a més, el PP ja no mana al govern estatal. L'empresari ha explicat que per fer arrencar la roda aquest cop confiarà en els crèdits. Es podria pensar que la conjuntura econòmica no és la millor per basar un projecte d'aquestes dimensions en el suport dels bancs. Però l'aureola de Florentino està per sobre d'aquests dubtes terrenals.