El Mallorca, una cadira que crema

La família Martí Mingarro, propietària del Mallorca des de l'agost, es veu incapaç de gestionar la feble economia del club i té la plantilla en contra

El Mallorca encadena la tretzena temporada consecutiva a primera divisió; la millor ratxa de la seva història. Però aquesta estabilitat esportiva no s'ha transmès a l'àmbit institucional. A l'agost, els germans Javier i Luis Martí Mingarro, propietaris del Grup Safín, van adquirir el 93% de les accions del club, que el llavors president, Mateu Alemany, havia comprat un mes abans a Vicenç Grande. Es tancava així un llarg període d'incertesa sobre el futur del club, ple de rumors i de vendes frustrades a inversors procedents de diversos punts del planeta. La subhasta va començar, precisament, sota la presidència de Grande, un constructor –propietari del Grup Drac– que va fer fallida amb l'inici de la crisi immobiliària i que va posar les seves accions a la venda. Durant el 2008, va estar a punt de tancar-se la venda del club a l'empresari anglès Paul Davidson, i l'empresa de l'Uzbekistan Zemorax també s'hi va interessar, en una operació en què el gabinet d'advocats de Joan Laporta va exercir d'intermediari. Les ofertes estaven entre els 40 i els 60 milions d'euros, però no van acabar de fructificar.

Grande va abandonar el club al mes de juliol, i va ser Alemany qui va gestionar les negociacions amb la família Martí Mingarro, que a l'agost es van tancar per poc més de 4 milions d'euros. El fill de Javier Martí, Javier Martí Asensio, és ara el principal administrador del club, mentre que l'advocat Tomeu Vidal n'és el president, tot i que de manera gairebé honorífica. El nou panorama, però, tampoc és precisament tranquil·litzador. Esportivament, els nous propietaris mantenen un duel dialèctic amb Gregorio Manzano i, malgrat els bons resultats d'aquesta temporada, les relacions entre l'entrenador i la directiva cada cop són més tenses. I en l'àmbit econòmic, els mateixos dirigents admeten que la situació econòmica és dramàtica. El deute podria haver superat els 80 milions d'euros, els bancs es neguen a concedir-los crèdits i les nòmines dels jugadors i del cos tècnic del primer equip amb prou feines s'estarien pagant gràcies als ingressos de la televisió. La família Martí Mingarro fins i tot va haver de desmentir a través d'un comunicat oficial que estigui buscant un altre comprador per al Mallorca. I Mateu Alemany també ha denunciat públicament que li deuen bona part de la quantitat que van pactar per la venda del club. No seria gens estrany, doncs, que una primera solució fos traspassar alguns dels jugadors més cotitzats de la plantilla –Aduriz, sobretot–; ja sigui ara, en el mercat d'hivern, o l'estiu que ve.



Una política de fitxatges molt austera

Quan la família Martí Mingarro es va encarregar del club, a principi d'agost, va deixar clar que no cometria cap excés pel que feia al mercat de fitxatges. I ho va complir. El Mallorca va vendre dos jugadors clau, Arango (Borussia Dortmund) i Moyà (València), per ingressar uns 9 milions d'euros –3,6 pel primer i 5 pel porter–, i també va perdre altres puntals com ara Jurado, Cléber, David Navarro i Scaloni. En canvi, va gastar menys de mig milió d'euros per substituir-los, els 400.000 que va pagar al Leixoes per Bruno China. La resta de reforços van arribar a cost zero –Rubén (Celta) i Julio Álvarez (Almeria)– o cedits –Borja Valero (West Bromwich), Mattioni (Milan) i Pezzolano (Liverpool d'Uruguai)– o van tornar al Mallorca després d'haver jugat cedits en altres clubs –Tuni i Víctor Casadesús. Alguns van ser fitxatges imposats per la directiva que Manzano ha utilitzat ben poc.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.