25 anys estimant-te, Urruti

Un quart de segle després, el Barça torna a l'estadi on el porter basc va donar una lliga inoblidable tant pel penal que va aturar a «Mágico» González, com per la narració de Joaquim Maria Puyal

Com canvien les coses en 25 anys. Fa un quart de segle, el Barça va arribar al José Zorrilla de Valladolid amb una sola idea al cap: guanyar el títol de lliga. El Barça d'avui en dia continua amb aquesta idea al cap, però l'escenari és ben diferent. Fa 25 anys, quan el Barça va visitar Valladolid, tenia l'oportunitat de guanyar el títol de lliga al final dels noranta minuts, i si ho aconseguia, era el primer en 10 anys, i el segon en 24. Això ha canviat. Per a una nova generació de barcelonistes, guanyar títols forma part del dia a dia. És rutinari. En una època en què tot sembla anar més ràpid, els períodes d'espera entre títol i títol de lliga s'han escurçat molt. Fa 25 anys, guanyar una lliga era un plaer gairebé prohibit, que arribava amb comptagotes.

Una dècada esperant.

Aquest Barça que visita Valladolid és un equip que ha convertit el fet de guanyar en un costum. En canvi, aquell que fa gairebé 25 anys, el 24 d'abril del 1985, va arribar a Valladolid, era un equip amb un cor immens que va provocar un pelegrinatge blaugrana fins al José Zorrilla, ja que nedava contracorrent. Pretenia trencar l'hegemonia dels clubs bascos, i guiat per Terry Venables es disposava a guanyar el primer títol de lliga des del 1974 en un any dissenyat, teòricament, de transició després de l'era de Menotti. Però a la gespa, aquell equip va rutllar, va quallar. Va connectar amb els aficionats i, fins i tot, es va plantar a la jornada 14 sense conèixer el gust amarg de la derrota. Només l'actual Barça ha anat més enllà. Quan aquell 24 d'abril el Barça va arribar a terres castellanes, sabia que guanyant era campió fessin el que fessin els perseguidors, l'Atlético de Madrid i l'Sporting de Gijón. El desè títol de lliga era a tocar.

I fins al minut 88, el Barça feia la feina, guanyava 1-2 amb gols de Clos i Alexanko. Va ser llavors quan Sánchez Arminio es va inventar un penal de Julio Alberto a Víctor. Si marcava el salvadoreny Mágico González, que ja havia fet l'únic gol local de falta, s'hauria d'esperar una setmana més. I quan fa deu anys que s'espera, és gairebé dramàtic endarrerir una setmana més el somni. «Ja havíem desaprofitat una oportunitat la jornada anterior al camp de l'Hèrcules, i com que no estàvem acostumats a guanyar la lliga, patíem per un campionat en que havíem estat els millors», recorda Víctor Muñoz.

«Urruti t'estimo!»

Urruti, però, es va llançar cap a la dreta i va aturar el penal. I va néixer la llegenda. Des de la seva cabina de premsa, Joaquim Maria Puyal ja s'ho ensumava. «Mira que si l'atrapes l'Urruti...», va profetitzar. Acte seguit, mentre Urruti feia una botifarra –física, amb els dos braços– al destí, Puyal va immortalitzar el moment en un instant de ràdio màgic que forma part de la història del país: «Urruti l'ha atrapat! Urruti t'estimo! T'estimo Urruti!»

Puyal té clar que «sempre que una frase fa fortuna en la ràdio és perquè expressa el sentiment de l'oient». I el sentiment del barcelonisme era aquell: amor pel porter basc, perquè Urruti era quelcom més que un futbolista. «Era un home franc, pròxim, directe, simpàtic. La gent se'l va fer seu. Era d'aquells sense por escènica, valent. El seu caràcter va fer que s'oblidés que venia de l'Espanyol, fet que li hauria pogut complicar les coses», comenta sempre en Puyal. «La persona està per sobre del porter. Tothom sempre recorda aquell penal, però els que el vam conèixer recordem una excel·lent persona, i un fantàstic porter», afegeix Víctor Muñoz, titular aquell dia de fa 25 anys al Nuevo José Zorrilla.

Aquell penal va obrir les portes del llibre d'or del barcelonisme a aquell porter basc de caràcter de ferro i rialla fàcil. A partir d'aquell 24 d'abril del 1985, parlar d'Urruti era parlar d'un penal aturat. Parlar d'Urruti era estimar-lo, era recordar la frase de Puyal, que estava en boca de tothom. «Ràdio Barcelona va fer uns 20.000 adhesius amb la frase i un gran cor, i la gent posava els adhesius a tot arreu», recorda en Puyal, que admet amb ironia: «En els meus inicis com a periodista vaig tenir molt mala sort. Fins a aquell penal de l'Urruti, només havia vist un títol de lliga en gairebé 25 anys.» Ara, en canvi, guanyar una lliga no és un fet extraordinari. És gairebé una obligació. Prou bé que ho sap Guardiola, que tenia catorze anys aquell dia que va estimar a Urruti amb bogeria.


EL PARTIT

VALLADOLID
1
BARÇA
2
VALLADOLID:
Fenoy, Mártin Sáez (Eusebio, 83'), Francis, Sánchez Vallés, Richard, Aracil, López (Víctor, 85'), Minguela, Jorge, Pato Yañez i Magico González.
BARÇA:
Urruti, Gerardo, Migueli, Alexanko, Julio Alberto, Víctor Muñoz, Schuster (Calderé, 60'), Rojo, Clos (Carrasco, 90'), Archibald i Marcos.
GOLS:
0-1 (9') Clos, 1-1 (12') Magico González, de falta i 1-2 (64') Alexanko.
ÀRBITRE:
Sánchez Arminio.
Targetes grogues:
Minguela, Fenoy, Archibald, Migueli, Marcos, Alexanko i Martin Sáez.
Targetes vermelles:
cap
INCIDÈNCIES:
Ple absolut a l'estadi José Zorrilla, amb rècord de recaptació: 30 milions de pessetes


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.