Mig segle visitant San Siro
El Barça fa 51 anys que visita el temple del futbol milanès entre boira, pluja i alegries
«Luci a San Siro di quella sera, che c'è di strano siamo stati tutti là...ricordi il gioco dentro la nebbia? Tu ti nascondi e se ti trovo ti amo là.» San Siro és un estadi que impressiona. Roberto Vecchioni, cantautor que porta l'Inter a la sang i autor de la lletra de l'himne del centenari del club, va escriure el 1971 Luci a San Siro, cançó en què en poques línies copsava part de l'ànima de Milà: la boira, la llum, l'amor. De nit, l'estadi Giuseppe Meazza impressiona, sempre il·luminat, alçant-se solitari enmig de pàrquings i espais oberts grisos. Quan és de nit, San Siro enamora des de l'exterior per la seva estranya llum. Per dins, esdevé un dels temples del futbol europeu.
Milà, sense ser una ciutat tan maca com altres poblacions italianes, és centre de pelegrinatge per als aficionats a la moda i el disseny, per als de l'òpera –que van a l'Scala– i per als del futbol. Si ets futbolista, algun dia has de jugar al Meazza. Si ets un club gran, hi has de guanyar. I el Barça ho ha fet, i més d'un cop. Avui torna a un estadi on, en partits oficials de competicions europees, només hi ha perdut dos cops en nou aparicions, i les dues derrotes són contra el Milan per 1 a 0: en la tornada de la supercopa d'Europa del 1989, i en la fase de grups de la lliga de campions del 2004. La resta, són quatre empats i tres triomfs dels blaugrana. Per al Barça, ja són 51 anys viatjant a aquest estadi al nord-oest de la capital de la Llombardia. Mig segle des d'aquell 1959 en què el Barça va entrar al Meazza per la porta gran, ja que hi va jugar dos cops en només dos mesos (setembre i novembre), en dues competicions diferents (copa d'Europa i copa de Fires), i contra els dos equips de la ciutat, el Milan i l'Inter, i els va derrotar tots dos: 0-2 els rossoneri en la copa d'Europa, i 2-4 els neroazzurri en la copa de Fires.
A Milà, els aficionats de l'Inter anomenen l'estadi tant pel seu nom popular (San Siro) com per l'oficial (Giuseppe Meazza). Els del Milan eviten la segona denominació, ja que Meazza va ser una gran estrella de l'Inter, tot i que va jugar puntualment amb la samarreta rossonera. Per al Barça, l'estadi porta més bona sort quan hi juga l'Inter, que no ha derrotat mai en partit oficial el Barça com a local (hi ha un triomf en el mundialet de clubs del 1987, i prou). El Barça, en canvi, hi ha guanyat un cop, i n'ha empatat tres. Contra el Milan hi ha dues derrotes, cert, però també l'únic triomf fora de casa en unes semifinals de la lliga de campions, amb aquell gol de Giuly ara fa quatre temporades. San Siro, doncs, sol portar bona sort a un Barça que ja és tot un expert en això de jugar a l'única ciutat que té dos equips que han guanyat la copa d'Europa. Coneix les dues versions de l'estadi, on sempre hi ha el color negre, però a vegades l'acompanya el blau i a vegades el vermell. Ha tastat la famosa boira del nord d'Itàlia, com en aquell duel amb l'Inter del 1970 suspès en el minut 25 quan el Barça perdia, perquè no es veia res. Tres setmanes més tard es va tornar a jugar el matx, i el Barça va empatar, però va caure eliminat. També ha tastat la pluja, com en un amistós amb el Milan del 1977. I ara, fins i tot ha tastat la cendra volcànica. Això, però, no és gens típic de Milà. A Milà, la tradició parla de futbol, de rivalitat, de boira, i de les llums de San Siro.
L'Arena: un estadi on van estar Napoleó, Verdi i Buffalo Bill
En els seus orígens, tant l'Inter com el Milan van donar voltes per la ciutat de Milà jugant a futbol en diversos espais. És a dir, com el Barça, que també donava tombs per camps de lloguer que no eren res més que descampats on es podien plantar dues porteries i delimitar un terreny de joc. Fins a la construcció de San Siro a prop de l'hipòdrom per iniciativa del president del Milan Piero Pirelli el 1925, l'Inter es va fer fort en un dels recintes esportius més entranyables d'Europa, l'Arena Civica, estadi oblidat per molts, però encara actiu. Només a Itàlia es pot donar el cas de viure partits de futbol en un estadi construït el 1808, abans del naixement del futbol tal com l'entenem. L'Arena, força cèntrica, a tocar del Castelo Sforza, va ser construïda per l'arquitecte Luigi Canonica el 1808 segons el model dels amfiteatres romans per oferir a la ciutat un espai per a espectacles. La inauguració va ser una recreació de les naumàquies, les batalles navals que organitzaven els romans omplint d'aigua els amfiteatres, amb la presència de Napoleó. Després de veure representacions d'òpera amb Verdi o Puccini a la direcció, concerts o el circ de Buffalo Bill, al principi del segle XX l'Arena es va obrir a l'esport: ciclisme, atletisme, boxa i futbol, amb l'Inter jugant-hi del 1906 al 1925, i el Milan del 1908 al 1914 i del 1941 al 1949. L'Arena, que va rebre l'impacte de bombes durant la Segona Guerra Mundial, també va viure episodis tràgics, com ara l'execució de partisans antifeixistes per part de soldats mussolinians el 1943, o la detenció de diversos joves que sortien de veure un Milan-Juve per part de les tropes nazis com a represàlia per un atac partisà el 1944. Un cop passat el conflicte mundial, San Siro va treure definitivament el protagonisme a l'Arena, on es va viure el darrer partit de futbol professional. Va ser un Inter-Lió (7-0, en la copa de Fires del 1958). Actualment, reformada i amb capacitat per a 10.000 espectadors, hi juga un equip de setena divisió, el Brera FC, i un equip de rugbi. Des del 2002, l'Arena, propietat de l'Ajuntament, porta el nom de Gianni Brera, possiblement el millor periodista esportiu de la història d'Itàlia.
