Antoni Ramallets, la gran llegenda de la porteria blaugrana

Avui fa deu anys justos que va morir a l’edat de 89 anys, el gran porter Antoni Ramallets (1924-2013) , un dels noms més importants de la història blaugrana.

Va debutar com a professional del futbol amb tan sols disset anys a l’Europa (1941-1942), i posteriorment va jugar al San Fernando (1942-1944) i al Mallorca (1944-1946). L’any 1946, amb 22 anys, el FC Barcelona es fixa en ell. El fitxa i el cedeix una temporada al Valladolid (1946-1947). En tornar de la cessió, Ramallets es converteix en el segon porter del primer equip blaugrana fins que l’any 1949, el porter titular Juan Zambudio Velasco, que feia nou anys que estava consolidat al club, va tenir una greu lesió ocular. El jove porter barceloní, que s’havia passat tota la temporada passada a la banqueta, va agafar-ne el relleu, i gràcies a les seves impressionants actuacions, no va abandonar mai més la titularitat. L’any següent va ser convocat per primera vegada amb la selecció espanyola per jugar el mundial del Brasil (1950). Els seus reflexos van impressionar molts aficionats que el van veure per primera vegada, i aquestes brillants actuacions li van significar el sobrenom del “Gat de Maracanà”. Aquell estiu va ser la seva consagració definitiva com un dels millors porters del moment.

Després del mundial, l’any 1950, el Barça va fitxar Kubala per a la davantera i Daucik com a entrenador. A partir de la temporada 1950-1951 fins a la 1953 el Barça, i Ramallets com a porter titular, van guanyar tots els títols possibles en joc a Espanya. A més, la temporada 1951/1952, Ramallets va ser per primera vegada el porter menys golejat de la lliga i el Barça va assolir la gran fita històrica de les cinc copes en tan sols un any (lliga, copa, copa llatina, copa Eva Duarte i trofeu Martini & Rossi). Aquella generació de futbolistes va passar a anomenar-se popularment “el Barça de les cinc copes”, i va provocar un increment tan gran de la massa social del club (de 26.000 a 53.000 socis) que el camp de les Corts va quedar petit i els dirigents d’aleshores van acabar decidint construir un nou estadi, el Camp Nou (1957).

L’any 1961, després de quinze temporades al FC Barcelona, Ramallets es va retirar del futbol professional, però no podem fer servir la metàfora que va penjar els guants, ja que en aquella època molt pocs en feien servir, i ell mai va ser el cas. Aquesta retirada a l’edat de 38 anys va ser presa després de viure el que segurament va ser el seu pitjor record com a professional. El Barça jugava contra el Benfica la final de la copa d’Europa i, després d’un partit farcit d’ocasions malaguanyades i en què Ramallets es va marcar un autogol, l’equip va perdre per 3-2.

El 6 de març del 1962, el porter va rebre un emotiu homenatge de l’afició blaugrana en un partit que va enfrontar el Barça i l’Hamburg (5-1). En aquest enfrontament se li va donar la medalla al mèrit esportiu. L’11 de març del 2008 Ramallets va tornar a ser homenatjat fent-li entrega de la clau de Barcelona de mans de l’expresident Joan Gaspart; i pocs mesos abans de la seva mort, el 6 d’abril del 2023, el club i l’Agrupació Barça Jugadors li van dedicar un nou homenatge.

El palmarès que va acabar assolint va ser de sis lligues espanyoles, cinc copes d’Espanya, dues copes llatines, dues copes de Fires i tres copes Eva Duarte, a més de cinc trofeus Zamora com a porter menys golejat de la lliga. Un rècord absolut en aquell moment i que no va ser igualat fins que Víctor Valdés ho va aconseguir la temporada 2011/2012. També va disputar set partits amb la selecció catalana i 35 amb l’espanyola.

L’empremta que va deixar va marcar tota una gran generació d’aficionats culers, fins al punt que avui hi ha qui encara el recorda com el millor porter que ha tingut mai el club. La seva llegenda es va anar fent gran amb el pas dels anys en veure que cap altre porter podia assolir les seves fites. Se’l recorda com un felí sota els pals, amb uns grans reflexos i una bona agilitat i velocitat, però també se’l recorda per ser un esportista molt intel·ligent i honrat. Un bon home, afectuós i assenyat. Molt català i molt culer. El dia de la seva mort, l’exdirectiu del club Jordi Cardoner ens va explicar a aquest mateix diari, que dies abans, tot i estar molt malalt, van anar a fer-li entrega de la nova samarreta de les quatre barres i només de veure-la els ulls li van brillar. Segons el mateix Cardoner, Ramallets va morir sabent que la gent l’estimava. Joan Laporta, l’actual president del club, també va parlar aquell mateix dia: “Ídol i referent del barcelonisme. La història del club és gran gràcies a gent com l’Antonio.” Perquè, sí, Antonio era l’altre sobrenom amb el qual se’l va anomenar durant molt de temps.