Chelsea, un barri amb ritme i futbol
El Chelsea, com el seu barri, ha anat unit des de sempre amb la música
El 1972, l'oest de Londres era un dels llocs on calia anar si volies estar a la moda. Als carrers que envolten l'estadi de Stamford Bridge, joves que sense saber-ho esdevenien els pioners de tribus urbanes com ara els punks o els mods es barrejaven amb hippies, i compraven roba en botigues de la Fulham Road o la Kings Road, com les llegendàries SEX, propietat de la dissenyadora Vivienne Westwood, o Let it rock, de Malcolm McLaren, l'home que va revolucionar la música anglesa quan va esdevenir el productor del grup punk The Sex Pistols. Alguns d'aquests nois que es passejaven per aquests barris, pocs anys després acabarien protagonitzant batusses amb joves d'altres barris, més pobres i d'encara més a l'oest de Londres, que s'acostaven els dissabtes a la tarda a la zona per vendre fanzines d'extrema dreta a les portes de l'estadi del Chelsea. Joves pioners en altres fenòmens made in England, aquests més lúgubres: el hooliganisme i el moviment skin de dretes. El 1972, doncs, l'oest de Londres cremava, tot i que els membres dels Rolling Stones ja no hi eren: havien decidit abandonar el seu cau, a mig quilòmetre de Stamford Bridge, per anar a fer concerts i llançar televisors per les finestres dels hotels de l'altra banda de l'Atlàntic. Així ja no podien trobar-se als pubs, perruqueries o botigues de roba del barri amb els jugadors del Chelsea de l'època, com Peter Osgood o Terry Venables, amants de la bona taula i de la roba cara: camises de colors, pantalons de pota d'elefant, patilles de soldat napoleònic. Els Stones també s'allunyaven del seu descobridor i exmànager, Andrew Long Oldham, que durant molts anys va ser un fidel abonat a Stamford Bridge quan el Chelsea no guanyava res. Enrere quedaven les festes amb una altra veïna del barri, Marianne Faithful.
«Blue is the colour.»
Temps de comèdia.
A les rodalies de Stamford Bridge, doncs, hi sona bona música, com en els anys trenta, el 1972, o aquell 1997 en què en motiu d'una altra final, en aquest cas de copa, els jugadors del Chelsea es van animar a tornar a cantar. En aquella ocasió, acompanyats de l'autor d'aquell himne, Blue day: el cantant Suggs, que s'havia fet famós anys abans com a líder del grup de ska Madness. Blue day es quedaria en la posició 22 de les llistes d'èxits, sense arribar a gaudir de l'èxit de Blue is the colour. Un altre aficionat del Chelsea de renom, a propòsit, és l'antic cantant del grup Blur, Damon Albarn.
Ara, però, aquell Swinging Chelsea dels anys seixanta ha cedit pas a un barri benestant, ordenat, net i ideal per comprar en botigues cares, però poc originals. El Chelsea, rebel a mort, i el ritme del vell Blue is the colour es barregen cada cap de setmana amb les notes de la cançó russa per excel·lència, Kalinka, que sona en honor al pare del Chelski: Roman Abramóvitx. El darrer resident il·lustre d'un barri amb ritme.
