La Moreneta és blanca
Andrés Iniesta porta el Barça a Roma en l'últim instant a Londres
El Barça va empatar tot i jugar mitja hora sense Abidal, expulsat
Víctor Valdés, clau contra Drogba, i Piqué, formidable, els millors
Els blaugrana jugaran contra el Manchester United la seva sisena final de Champions
Esperança i fe. La Moreneta és blanca. Andrés Iniesta ja tenia un lloc en la història del club, i ahir es va guanyar un podi. Ell i l'equip. Piqué i Víctor Valdés, especialment. El Barça va fer l'impossible. Es va fer un lloc a Roma en un darrer sospir, amb tot decidit. Tornarà a jugar la final de la lliga de campions només tres temporades després d'aquella de París que va guanyar contra l'Arsenal. Ahir va sortir guanyador d'un feu hostil que no el va atemorir. Guardiola va contagiar el coratge als seus homes. L'equip no va brillar, però va dominar fins i tot amb deu homes, fruit de la targeta vermella al francès Éric Abidal. El futbol, que no coneix la justícia, premia amb el gol d'Iniesta l'honestedat d'una proposta que mira per l'espectador, que el té en compte. I que crea afició.
La història, ja se sap, no havia començat bé. Un rebuig caçat per Essien i enviat a la creueta va fer esclatar el partit en el minut 9. El Barça no havia generat perill, però, fidel al guió que se li assignava en l'anàlisi de la prèvia, tenia la pilota i jugava al camp del rival. Guardiola ho havia anunciat: no hi hauria una estratègia semblant a la de Messi al Bernabéu, però sí que es veurien canvis continus. Així, Iniesta apareixia escorat a la dreta; Eto'o, a l'esquerra, i Messi, de davanter fals. Minuts després, els blaugrana tornaven a canviar.
Guardiola va apostar per Touré Yaya per acompanyar Piqué a l'eix de la defensa per cobrir les baixes de Márquez i Puyol. La planta del migcampista el va convèncer més que l'ofici de Cáceres o Abidal. Una decisió que parla de la desconfiança de l'entrenador cap al concurs de l'uruguaià i de la fe de Pep en Sergio Busquets, el noi del planter, per batre's amb les torres del mig del camp anglès. La baixa inoportuna d'Henry obligava a més retocs a la zona ampla. Iniesta, extrem. Keita, al camp. En realitat no va sortir res bé del tot. Sergio va estar fluix, i Touré va jugar amb foc tot el partit. El sentit col·lectiu de l'equip va amagar aquestes mancances.
En una falta llunyana de Dani Alves es va reduir la reacció dels blaugrana. En termes d'ocasions creades, el bagatge era pobre per contestar el gol de l'equip local. El Chelsea, en canvi, continuava insistint. Drogba estava sobretot atent a cada moviment del seu company de selecció Touré. L'assetjament va fer efecte. En una badada preocupant de Yaya, Drogba es va quedar sol contra Valdés, puntual en la sortida per desviar. El porter del Barça va tornar a intervenir minuts després, per desviar a córner una falta directa de Drogba. El davanter del Chelsea va reclamar penal d'Abidal, en una altra jugada de perill. Quan pitjor ho estava passant el Barça, va aparèixer Messi. No havia entrat realment en joc fins al cap de mitja hora de partit. Ashley Cole era el seu negoci. Impacient, el lateral mirava de robar-li la pilota, i Messi se li escapava sense remei. Instal·lat definitivament a l'esquerra, l'argentí va generar perill, però el Chelsea li impedia perfilar-se per buscar el xut.
Estrateg expert, Guus Hiddink va dissenyar un equip de marcatges esglaonats, línies molt juntes i sortides ràpides. Però per dur a terme el seu pla necessita un equip sense escrúpols, capaç de defensar-se com un conjunt de casats jugant contra solters. No hi ha debat moral a Stamford Bridge. L'estadi aplaudia cada pilotada al cel de Londres, com si això del futbol no s'adiu amb ells. El Barça, que ensuma la por, va inclinar definitivament la balança cap a la porteria local. El Chelsea va acabar la primera part oferint una imatge decebedora, camuflada per la victòria provisional. Feien temps, els jugadors locals, tallaven el joc amb faltes; la pilota, no volien ni veure-la. La segona part va accentuar la tendència. El Barça, a l'atac. El Chelsea, a la cova.
Els de Guardiola feien mal per la banda d'Iniesta. El manxec marcava la diferència i creava superioritat, però faltava el punt final. El Barça no acabava les jugades, mal símptoma. Però dominava amb una facilitat formidable. La història del partit feia honor, finalment, a la naturalesa dels protagonistes. Però això no havia de ser forçosament favorable al Barça. De fet, una altra victòria de Víctor Valdés davant de Drogba va ser la primera jugada clara de perill de la segona meitat. Arribava poc, l'amfitrió, però feia mal. Mal de veritat. Touré va estar a punt de fer penal a Drogba, que es va desesperar protestant. I Abidal va veure la targeta vermella directa per una suposada falta a Nicolas Anelka, quan se n'anava sol cap a Valdés.
El nou escenari, tètric per al Barça, va ser una altra mostra del tarannà de tots dos. Guardiola va plantar un 3-4-3, amb rombe. Keita es convertia en lateral quan perdien la pilota. Hiddink, en canvi, va fer entrar Belletti per Drogba, lesionat. No hi ha res més a dir, com deia aquell. La foto era increïble. El domini del Barça no s'havia ressentit en res. Controlava el partit. Poques novetats en el Chelsea, més enllà d'alguna escapada d'Anelka, que demanava penal en cada excursió a l'àrea. Guardiola va decidir morir amb més dignitat encara i va enviar al camp Bojan. El partit havia degenerat en una anada i tornada que tenia Piqué com a protagonista destacat. Formidable, el central va acabar el partit com a davanter centre, liderant el somni que moria. Iniesta el va ressuscitar amb un xut magnífic, propi d'un jugador elegit. La muntanya groga sobre el manxec, al racó del córner, just davant dels tres mil aficionats del Barça, és la imatge final. La postal que semblava impossible. Roma espera.