Una festa incompleta

BARÇA0

SAMPDORIA1

El Sampdoria va acabar aigualint la festa blaugrana, ja que gràcies a un solitari i matiner gol de Soriano es va proclamar campió de la 47a edició del trofeu Joan Gamper. D'aquesta manera, i després de dos anys seguits en què el trofeu es quedava a casa, el Barça va veure com marxava a terres italianes. L'equip pel qual va apostar Tito Vilanova –que no tindrà gairebé res a veure amb el que jugui dijous contra el Madrid l'anada de la supercopa d'Espanya– va plantar cara en tot moment i tot i la clara diferència, sobretot d'edat, no de qualitat, li va faltar la fluïdesa de la qual acostuma a fer gala. Sí que va dominar gairebé tot el duel un rival més preocupat de defensar que no d'atacar. El resultat, però, el marquen els gols, i ahir els blaugrana no el van trobar.

Amb un equip farcit de jugadors del filial –dos d'ells com Espinosa i Deulofeu ni havien nascut quan el Barça va guanyar la primera copa d'Europa a Wembley– i també molts acabats d'aterrar al primer equip, a més de Villa, que continua acumulant minuts, Pinto, i Afellay, que va actuar com a fals 9, el Barça va comprovar ja des del primer minut que no ho tindria gens fàcil perquè el trofeu es quedés a casa. I és que quan gairebé no s'havien complert ni 60 segons, una sensacional centrada des de la dreta d'Obiang rematada de cap a la frontal de l'àrea petita per Soriano, que va guanyar la partida a Fontàs, va avançar el Sampdoria. El conjunt italià va deixar ben clar que no havia vingut al Camp Nou a ser un simple convidat i els blaugrana, obligats a respondre, van començar a agafar el timó. Això no vol dir que trobessin la continuïtat en el joc ni tampoc la profunditat necessària per fer mal als genovesos, molt més còmodes tot i no tenir la pilota i fent servir l'ofici quan feia falta. El malestar dels blaugrana que, això sí, no van parar d'intentar-ho en camp moment comandats per Sergi Roberto, molt participatiu, es va traduir en la inexistència d'ocasions de perill en gairebé tota la primera part. De fet, va estar més a prop el 0-2, amb una rematada franca dins l'àrea d'un vell conegut com Maxi López ben refusada per Pinto, que no l'empat. Tot i això, just abans del descans, Gerard Deulofeu va tenir un parell de bones ocasions per fer el gol de l'empat, amb un contraatac iniciat per Afellay que no va resoldre bé, i amb un xut dins l'àrea sense angle, desviat pel porter rival.

Amb els mateixos onze homes que en els primers 45 minuts –el Sampdoria va fer dos canvis–, la segona part va començar gairebé com va acabar la primera. És a dir, amb una bona arribada de Deulofeu a passada d'Espinosa, tot i que amb molt poc d'espai per superar la sortida de Romeo. El de Riudarenes, tot i no tenir la precisió que va mostrar divendres passat al Mini, sí que aconseguia arribar a línia de fons amb certa freqüència i alhora crear espais en línies atacants on, a poc a poc, es va mostrar com el jugador més incisiu. L'equip també va sortir en el segon temps amb un altre to, molt més agressiu, i amb la convicció de voler anar més per feina. Això no va evitar algun ensurt a l'hora de contrarestar el joc directe dels visitants, que va provocar molts problemes sobretot a Fontàs, el primer jugador a ser substituït. El partit no era per llançar coets i els pocs més de 55.000 espectadors, molts d'ells novells al Camp Nou, aprofitaven per passar-ho bé, en una clara mostra de la més que relativa importància del resultat. Almenys, per a la gent, que després d'una claríssima ocasió de Pozzi (64'), que va encarar tot sol Pinto i va enviar la pilota a la base del pal, ara sí que va reaccionar animant de valent. Quan faltaven poc més de vint minuts per al final, Tito Vilanova va fer entrar Oier i també va retirar del camp Villa, entre altres canvis. El davanter asturià, molt voluntariós, va completar doncs setanta minuts més sobre el terreny de joc i continua fent passos de gegant per tal d'estar al cent per cent. El reguitzell de substitucions que va continuar fent el tècnic blaugrana no va tenir gaires efectes en l'equip que, a poc a poc, i veient que se li escapaven les possibilitats d'aconseguir empatar el partit, no va tenir prou serenitat per inquietar els italians, molt més preocupats, com és lògic, de mantenir l'avantatge que no pas d'ampliar-lo. Fins i tot al final, no van faltar alguns xiulets, tot i que immerescuts.