Un rècord franquista

Per si la plantilla del Barça necessita motivacions, d'aquí a quatre dies, quan hagi passat la nova aturada pel calendari de seleccions i si ha estat capaç de derrotar demà el Valladolid, començarem a parlar tots plegats del rècord de nou victòries consecutives tot just arrencar la temporada establert pel Real Madrid en el curs 1968/69. I abans que altres escriguin la revisió ensucrada, mitificada, en major benefici de la (discutible) mística blanca, posem-nos nosaltres a narrar-la de manera més acurada als fets. Al cap i a la fi, la vam viure de petits en aquells anys de plom de quan la dieta esportiva consistia a fer-nos menjar glòries merengues tant sí com no i el franquisme no mostrava el menor empatx a glorificar les aventures del “millor ambaixador d'Espanya”, per posar-ho en la definició de Fernando María Castiella, etern ministre d'Exteriors de la dictadura. Per situar aquells temps ja llunyans, i no sabem la sort que hem fet, el Barcelona vivia atrapat en la seva particular travessa del desert dels 14 anys sense cap lliga, a punt d'una altra ensorrada de caire fatalista, i pel camí de perdre la final de la recopa per 3-2 contra el modest Slovan de Bratislava, en un matx tan marcat per les fatalitats com Berna, vuit anys abans, paradigma de la desgràcia soferta en clau culer. Feia nou anys que el club no les ensumava en el campionat espanyol, i la dècada s'havia convertit en passeig triomfal dels madridistes, que van obtenir vuit dels deu títols i van deixar el parell restant a un gran Atlético de Madrid, el d'Adelardo, Gárate, Griffa i Collar, entre altres notables futbolistes.

Mesos després que Europa visqués la sotragada del maig del 68, aquí seguíem en una altra batalla, aliens al món, i el Madrid discorria feliç en passeig militar constant, entrenat per l'incombustible Miguel Muñoz i amb un onze de qualitat que els seguidors coneixien de memòria. Betancourt a la porteria, Calpe, De Felipe i Sanchís a la defensa, Pirri i Zoco al mig del camp, i José Luis, Amancio, Grosso, Velázquez i Gento a la línia d'atac, amb els únics relleus habituals de Zunzunegui al darrere i Miguel Pérez a l'extrem dret. Aquell curs, empesos fins a l'estratosfera per la propaganda oficial, els blancs van acabar la lliga de 30 partits amb 18 victòries, 11 empats i una sola derrota, que mereixerà detall d'aquí a unes quantes línies. D'entrada, tot els va resultar bufar i fer ampolles, nou triomfs en ratxa (Espanyol, Còrdova, Sabadell, Real Sociedad i Barcelona a Chamartín; Dépor, Athletic, València i Atlético de visitants) contra el bo i millor de la categoria. En la novena jornada, el Barça va caure 2-1 a Madrid i l'entrenador d'aleshores, l'exaviador de la República, Salvador Artigas, va alinear Sadurní; Rifé, Gallego, Eladio; Torres, Fernández; Rexach, Zabalza, Zaldúa, Fusté i Palau, un onze que, sigui escrit en descàrrec de consciència de les noves generacions d'aficionats, no dóna ni de bon tros per merèixer plaça en la història.

La ratxa es va finir en sec quan els va tocar el desplaçament fins a Pasarón, feu del Pontevedra, una capsa de mistos eternament xopa on et paraven uns paranys dignes de gran safari. Eren els millors anys del club gallec, ara perdut en la mediocritat, quan el periodisme esportiu espanyol glosava la grandesa del modest assegurant en eslògan allò de l'“hai que roelo” que distingia les proeses d'Irulegui, Batalla, Martín Esperanza, Cholo, Fuertes, Neme i companyia, tan forts a casa que van aconseguir l'empat a zero que va posar fi a la successió d'èxits, la llegenda i la pluja constant de floretes dedicada a major glòria del club presidit, encara i per anys, per aquell poder gens fàctic del franquisme conegut com Santiago Bernabéu. La col·lecció de victòries seguides en sortida de lliga va quedar aturada en nou, però la campanya no va acabar aquí, on vas a parar, què més hauríem volgut. La resta d'aquell hivern va resultar un desfici, el país oficial semblava mobilitzat en desig d'una altra fita mai vista abans, mai aconseguida per cap altre equip en la lliga. El règim empenyia desitjós que el Madrid acabés invicte el campionat, assegurat el títol amb enorme marge de calendari, tal com era tradició en aquelles èpoques, les més fosques i notòries en matèria d'escombrar a favor del club que tant agradava al general des que Samitier jugava amb ells, en temps de la II República. Ja que havien perdut una nova edició de la copa d'Europa i la copa del dictador es jugava després de la temporada, la murga va arribar a proporcions exagerades, a consagrar que, efectivament, ens tenien a pa i circ, delerosos que no ens dediquéssim a altres distraccions de major pes, social i polític, per posar dos simples exemples.

Teníem Madrid fins a la sopa, posem-nos castissos, i tothom semblava mantenir la respiració en espera de la formidable gesta, com si fos l'equivalent hispà a la història que preparaven els americans, allò de posar Armstrong i Aldrin a la lluna, si fa no fa de la mateixa importància i, si us plau, noteu aquí la ironia. Naturalment, parlant de sopes, al Barça d'aleshores li hauria convingut menjar-ne unes quantes, sobretot amb reforç vitamínic i moral, per permetre's l'íntim plaer de posar fi a tanta ximpleria quan visitessin el Camp Nou en la vint-i-quatrena jornada, però el somni es va esvair amb el resultat d'un trist empat a 1. El gol local el va marcar Nene Zaldúa, Artigas va posar en dansa les novetats de Pereda, Pellicer i el gran màrtir local d'aquells temps, Narcís Martí Filosia, el jugador més torturat per la parròquia culer en el darrer mig segle, ase dels cops on anaven a petar totes les frustracions del moment. El poder, que no era ruc, va situar d'àrbitre Ortiz de Mendíbil, un consumat especialista històric a frustrar rivals, especialment barcelonistes, a l'hora de xiular d'acord amb el que interessava a Madrid. Aquell dia no va ser cap excepció i Paco Gento va engegar a rodar tota la botifarra per terra marcant l'empat a tres minuts per a la conclusió. La gent que posava ciris als sants en espera d'un miracle ja s'havia resignat a l'evidència: acabarien invictes i allò seria insuportable uns quants mesos més. Però vet aquí que en la jornada 28, vés a saber per quin miracle del cel, els catalans cregueren que els déus demòcrates havien decidit proclamar la justícia històrica per un cop a la vida i sense que servís de precedent...

El Madrid va viatjar al vell Altabix per trobar contra aquell Elx engreixat per la indústria local del calçat, farcit de notables jugadors com ara el dissortat Ballester, Llompart, Vavá, Lezcano, Serena i una promesa amb set pulmons coneguda com a Juan Manuel Asensi. Un migcampista secundari anomenat Curro va cometre l'animalada de fer gol en el minut 48 i, a partir d'aleshores, les ràdios i els carrusels es van dedicar embogits a narrar la peripècia, com si el món s'anés a acabar en cosa de tres quarts d'hora. I en efecte, es va acabar. No el món, sinó el matx: 1-0 favorable als il·licitans. No s'arriben a imaginar el pes que l'oposició es va traure de sobre. El Madrid no va aconseguir la condició d'invencible i, de fet, encara ara, ningú s'ha passejat en la lliga fins atrapar aquest històric tabú d'un campionat sense màcula.

I si han notat cert to foteta i esbiaixat en el repàs d'aquest record viscut, disculpin-lo per la dedicatòria inclosa: vagi a la salut d'aquells que encara no s'han mogut de lloc i es dediquen tossuts a perpetuar la seva visió històrica del futbol, consistent, per exemple, a fer creure que Alfredo Di Stéfano va baixar d'un ovni disposat a convertir en triomfal la història del Madrid. Acabem de complir seixanta anys del seu debut en aquella barrabassada i encara avui neguen l'evidència, quelcom tan senzill com que el franquisme el va arrencar de Barcelona perquè no podia suportar que els catalans ens tornéssim a sentir guanyadors, encara que només fos en el metafòric futbol. En segons quins aspectes, i tergiversacions d'aquest calibre així ho acrediten, no han viscut ni la Transició, no els fa res explicar els fets segons els convé i interessa. Si el Barça guanya dissabte el Valladolid i venç a Pamplona, haurà igualat allò que la dictadura glorificà. I si, en la jornada desena, derrota, precisament, el Madrid a l'estadi serà per traure el cava de la nevera i brindar en memòria de fa 44 anys, quan en lloc de mamar-les dolces, el futbol resultava una altra expressió del malson ambiental. Si ho aconsegueix l'Atlético? Tant se val, el cas és girar full, que ja toca.