Els 22 anys de gestió de la família Gil, un afer incòmode per a l'Atlético

L'Atlético arriba al Camp Nou en plena crisi institucional i social

Després de 22 anys, la família Gil cada cop té menys suport

Aquest dimarts, quan l'Atlético no va passar d'un trist 0-0 amb l'Apoel, Enrique Cerezo es va quedar sol a la llotja del Vicente Calderón. Gairebé tots els aficionats que eren a l'estadi el xiulaven i li mostraven mocadors. «Tant és, si és un home de palla. El problema és l'altre», acaba cridant un home. L'altre és Miguel Ángel Gil Marín, el màxim accionista del club. El problema del rival del Barça no és un home. És un cognom: Gil.

De Miguel Ángel Gil Marín es discuteix tot. Per començar, que realment sigui de l'Atlético. De fet, això ja es discutia del seu pare, el difunt Jesús Gil i Gil, que va guanyar les eleccions a la presidència del club el 1987 quan tot just feia sis anys que n'era soci. Gil Marín defensa que si ell li va demanar els anys noranta al seu pare entrar al club a treballar, va ser per passió, ja que llavors ja es guanyava bé la vida amb «un negoci de finques rústiques». Però el màxim accionista del club (un 55% de les accions, més un altre paquet d'un 8% que posseeix la resta de la seva família), s'ha de defensar de tot: dels seus pecats, dels del seu pare i dels que van cometre plegats. I pel mig, el president Enrique Cerezo, que ha actuat sempre de bracet amb els Gil. Una família que fa 22 anys que és al club, presumint del doblet del 1996 i de poc més. Ara molts creuen que ja toca que marxi aquesta família que afirma que el club és deficitari, fet que els ha portat a vendre's l'estadi, que serà enderrocat. Un club deficitari, amb un deute de 170 milions d'euros que, això sí, no volen vendre.

Tot plegat comença el 1992, quan es va produir el procés de conversió a societats anònimes esportives en el futbol estatal. L'Atlético, ofegat pels deutes, va estar a un pas d'acabar a segona divisió B, però poques hores abans de la fi del procés, Gil, president des del 1987, va aparèixer com a gran salvador aportant de manera conjunta amb Enrique Cerezo els gairebé 2.000 milions de pessetes (12 milions d'euros) que feien falta per acabar el procés posant com a garantia d'aquests diners «les propietats personals», en paraules seves. Concretament, Gil i Gil va aportar 1.300 milions de pessetes a través d'un crèdit que va autoritzar un tal Mario Conde, mitjançant el seu banc, Banesto. Cerezo, amb la hipoteca d'uns edificis que tenia en una població que llavors no semblava pintar gaire en la història de l'Atlético, Marbella, 650 milions més. Entre tots dos, van passar a controlar el 95% del capital social de la nova societat anònima esportiva. Fins aquí, tot correcte.

L'apropiació indeguda.

El problema és que una posterior investigació judicial va demostrar que Jesús Gil i Gil i Enrique Cerezo no van pagar ni una pesseta pel 95% de les accions del club, ja que tot just deu hores després d'haver ingressat els avals, els van retirar i se'ls van quedar. És a dir, van quedar-se les accions i els diners. Tot. Quan es va demostrar el delicte, però, ja havia prescrit. Fins i tot el fill, Miguel Ángel Gil Marín, admet que «aquell procés es va fer d'aquella manera, però era un acte desesperat per salvar el club», però també recorda que la sentència judicial posterior va obligar-lo a ell i Cerezo a «tornar a posar el capital social del 1992, que era de 12 milions d'euros més les ampliacions de capital, fent un total de 44 milions». És a dir, que si el pare va apropiar-se del club de manera indeguda, el pare ho ha solucionat obligat per la llei i té llicència per manar.

Els títols dels anys noranta i la sensació d'alleugerament per haver evitat el descens administratiu a segona B van silenciar altres delictes d'aquella directiva, com la venda del 9% de les accions de Gil a Cerezo a un preu irrisori (870 pessetes per acció) o quan el club va pagar reformes a finques de la família, ja amb Miguel Ángel Gil Marín al timó de l'entitat. O el famós cas dels «negritos», quan Gil pare va deixar de pagar dos mil milions de pessetes que devia al seu propi club fingint que una societat seva Promociones Futbolísticas SA, cedia els drets d'imatge de quatre futbolistes professionals negres que van resultar ser en algun cas, immigrants il·legals que jugaven en categories regionals. Diners que segons l'oposició, mai ha retornat la família Gil al club. Una família qüestionada, perquè per sobre de tot, dades en mà, aquests 22 anys són el període amb més títols de la història centenària del club.


L'afició qüestiona que la família Gil no va pagar ni un euro per quedar-se gairebé tot el club el 1992



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.