El Barça guanya per la via de la persistència

Un altre cop la persistència. Com va succeir a Màlaga, el Barça no ho va tenir fàcil. No el va ajudar ni la personalitat rocosa d'un Dinamo de Kíev incòmode i poc atrevit, ni tampoc la fortuna de cara a porteria, ja que va fer mèrits per sentenciar el partit molt abans del que ho va fer. Va brillar Messi, com sempre. Va sorprendre Ibrahimovic, que cada partit s'inventa alguna cosa nova i que ja s'ha guanyat un Camp Nou que ahir el va acomiadar amb una ovació. I va aparèixer Iniesta, a qui Guardiola va donar la primera titularitat de la temporada. Els tres van posar l'espectacle, especialment en una primera part en què l'equip va cometre algunes errades –sobretot en la passada–, però en què també va ser clarament superior al rival. L'argentí va ser qui va obrir la llauna en una acció personal, i a partir d'aquí van haver de passar 50 minuts i moltíssimes ocasions clares fins que va arribar el 2-0 final. El gol es va resistir. Xovkovski es va multiplicar aturant infinitat de rematades i interceptant assistències. Però el Barça no va perdre la fe ni la personalitat i va tornar a demostrar que, quan practica el seu joc, no hi ha qui l'aturi. Ni els rivals, ni els elements, ni la falta de punteria, ni tan sols la mala sort. La primera part va ser un pèl més boja, més descontrolada. La segona, més serena, però també menys estètica. Però en les dues, el dominador, tant en ocasions com en possessió, va ser el Barça. I finalment, va ser el jove Pedro qui va treure el cap per fer un altre gol transcendent.

Guardiola continuarà defensant que el Barça és el menys favorit d'aquesta Champions. I que aquest grup pot donar «molts ensurts», com va dir poques hores abans de debutar a Milà. Però la realitat és que ja lidera el grup en solitari i que encara no li han fet cap gol a Europa. En el capítol de bones notícies cal afegir, a banda de la progressió de Pedro, la millora d'Iniesta, que en va fer prou amb 45 minuts per deixar clar que serà un jugador bàsic en aquest Barça.

El 2-0 es pot considerar una espècie de miratge, d'efecte òptic. Perquè si l'equip no va deixar enllestit el partit durant els primers 45 minuts, com havia fet contra l'Atlético i el Racing, va ser només per culpa del veterà Xovkovski, que potser no va estar encertat en la jugada de l'1-0, però que va salvar el Dinamo de Kíev en diversos uns contra uns i li va donar un oxigen, que per futbol, no hauria tingut mai. Probablement, aquesta primera part va tenir més anades i vingudes de les que agraden a Guardiola, però l'espectacle en va sortir beneficiat. I és que la diferència entre els dos equips va ser abismal: mentre els visitants van estar poc precisos en els contraatacs i van haver d'esperar alguna segona jugada per crear perill a l'àrea de Valdés –una internada de Magrão en els primers instants, una doble rematada de Yussuf i Vukjevic, i un gol anul·lat per fora de joc van ser les seves millors ocasions–, el Barça va brillar en cada acció d'atac. Ja se sap que amb Messi al camp, el talent està assegurat, però la presència d'Ibrahimovic, cada cop més creatiu en les combinacions, i d'un Iniesta recuperat a l'altra banda, fan que cada pilota es pugui convertir en gol amb només un parell de tocs. Com si fos una màquina de precisió que ha d'anar escalfant motors fins a rutllar amb la màxima potència, el Barça va tenir uns primers minuts de destensió i va cometre algunes errades poc habituals en la passada, però el pas dels minuts el va ajudar i va ser llavors quan van aparèixer Ibra, Messi i Iniesta. I amb ells, els aplaudiments. Messi va ser irrefrenable a la banda dreta i l'1-0 va sortir d'una jugada ja clàssica: control, canvi de ritme cap al mig, i xut potent. Ibra no va tenir la mateixa sort en la rematada final, però va regalar uns detalls de qualitat impagables. Primer, un eslàlom en diagonal en què es va desfer de tres defenses, després, una passada interior de taló a Messi, que aquest no va saber aprofitar i, per acabar, una cavalcada eterna que va finalitzar ell mateix amb una mitja xilena. Xovkovski, amb els dits, ho va espatllar.

El partit, de fet, es va mantenir viu mentre el porter visitant va aguantar sota els pals. Gràcies a algunes intervencions de mèrit i a una bona dosi de fortuna. En el minut 47, va aturar un cop de cap d'Ibrahimovic, que havia rematat sol a la frontal, al límit de l'àrea petita, va veure com a Messi se li escapava un control que el deixava sol davant la porteria i com Puyol rematava de cap una pilota que va sortir fregant el pal. I en el minut 66, va aturar, amb una gran estirada, una altra ocasió boníssima del suec, en aquest cas una rematada creuada i potent. A poc a poc, els blaugrana van anar encerclant l'àrea amb més sensació de perill. Primer, perquè van jugar amb més calma, aconsellats segurament pel mateix Guardiola. I, després, perquè el Dinamo va anar abaixant els braços. La intensitat de la pressió que havia fet en la primera part va anar afluixant, i el Barça ho va tenir molt més fàcil per mantenir la possessió de la pilota. Només calia afinar la punteria i qui ho va aconseguir, curiosament, va ser Pedro. L'heroi de Mònaco, que havia substituït Iniesta després del descans, va rebre una passada horitzontal d'Ibrahimovic, va fer desplaçar el seu marcador amb el moviment del cos i va col·locar la pilota molt a prop del pal. L'avantatge de ser ambidextre.

Si l'1-0 havia servit per mantenir la tensió, el segon gol va tenir l'efecte contrari. Una distracció defensiva va deixar Milevski sol amb Valdés, tot i que la seva rematada va sortir lleugerament desviada. Al Barça, ja no l'esperava cap més ensurt.