Digueu-me ingenu

M'agra­da­ria creure que els polítics no volen poti­ne­jar un altre cop aques­tes elec­ci­ons a la FCF com ho van fer en les del 2005. Ho vull creure, de debò, però em costa. Pro­ves? Cap, com sem­pre. No acos­tu­men a dei­xar ras­tre segons qui­nes tru­ca­des, a menys que algun pre­si­dent valent surti i ho denunciï. I m'agra­da­ria pen­sar que si vols ser pre­si­dent de la FCF i vols estar bé amb les ins­ti­tu­ci­ons polítiques del país –com ha de ser– no cal accep­tar un (o dos, o tres) comis­sa­ris polítics en la teva junta.

Com a polític, tenir «sota con­trol» la fede­ració més impor­tant i la que més afi­li­ats té deu ser lla­mi­ner. I no vol­dria asse­nya­lar cap par­tit en con­cret, perquè crec que aquest desig està en els gens dels polítics de tots els colors, però actu­al­ment només hi ha un par­tit que aglu­tina la majo­ria del poder a Cata­lu­nya; a la majo­ria d'ajun­ta­ments, a la majo­ria de dis­pu­ta­ci­ons i a la Gene­ra­li­tat, i que pot fer decan­tar la balança si s'implica en la cam­pa­nya. Tant és si abans va afa­vo­rir Roche, i ara sem­bla que aposta per Farga. Tant és, perquè si cregués que Casals és el seu home, també l'aju­da­ria.

Pot­ser perquè sóc jove –cada cop menys– m'agrada pen­sar amb certa ingenuïtat. M'agrada pen­sar que els clubs es lle­gi­ran el pro­grama de Farga i el de Casals, medi­ta­ran, i dis­sabte ani­ran a votar aquell que els ha con­vençut, o qui els cau millor, és igual, però sense inter­ferències. I que el ven­ce­dor no serà apa­dri­nat pel par­tit X o pel par­tit Z, perquè s'haurà de por­tar bé amb tots. Perquè només par­lem de fut­bol, no? Real­ment sóc un ingenu, i dels de debò.