El 2005 passarà a la història dels 109 anys de vida de la Federació Catalana de Futbol. I serà un any recordat per sempre, tant per bé com per mal. Al 2005 s'hi va arribar sense que hi hagués hagut eleccions a la presidència durant 24 anys –el 1981 entre Guasch i Arcas–, en els quals Antoni Guasch, Antoni Puyol i Jaume Roura es van anar passant el càrrec de president de manera quasi monàrquica. Les eleccions del 2005 van ser una sacsejada democràtica a una federació encarcarada en els vicis del passat i que encara no havia entrat en el segle XXI. Però potser per aquesta falta de cultura democràtica, i per un reglament electoral massa laxe, els comicis del 3 de març es van convertir en la vergonya més gran de la història de la FCF, i fins i tot un organisme regulador extern (Tribunal Català de l'Esport) es va veure obligat a fer repetir les eleccions per les nombroses irregularitats en els vots.
El TCE només va poder demostrar les trampes de què tenia proves, però les pràctiques poc ètiques –per dir-ho suaument– les va haver de deixar de banda. Pere Arcas, el 1981 ja va denunciar joc brut per part del candidat a la reelecció, Antoni Guasch, perquè utilitzava l'estructura de la federació, cosa que també va denunciar Jordi Roche de Jaume Roura; utilitzar els delegats territorials per demanar l'aval i el vot, utilitzar els àrbitres per atemorir els clubs díscols, etc. Però igual de lleig és utilitzar el poder d'un partit polític (PSC) en la majoria d'ajuntaments catalans per recomanar el vot cap a Jordi Roche. Això també va passar, i això també diuen que està tornant a passar aquest 2009.
Les vergonyoses eleccions del 3 de març del 2005 van estar marcades pel joc brut. Durant la campanya, Roura acusava Roche de tenir a favor l'aparell del PSC, mentre aquest deia que Roura utilitzava la tàctica de la por amenaçant els clubs amb mals arbitratges. Però l'esperpent final va ser el dia de les votacions, amb legions de joves contractats per ETT que anaven a votar per Roura, segons deien alguns. Els fotògrafs i les càmeres de televisió van captar com un munt de joves baixaven d'autocars davant el carrer Sicília, i no sabien ni a quin club representaven, ni com es deia exactament el candidat a qui anaven a votar –en la foto, alguns amb estètica punk–. Jesús Farga, llavors a la candidatura de Roura, va quedar retratat quan la premsa feia preguntes a aquests joves, i ell els feia callar posant-se el dit índex sobre els llavis.
La mala imatge donada pel futbol català va portar a vuit clubs a impugnar el resultat de les eleccions al Tribunal Català de l'Esport (TCE), presidit llavors pel polèmic Josep Domingo Valls –foto–. Mentre el TCE meditava què fer, Roche va prendre possessió del càrrec per sorpresa, cosa que va anul·lar poc després el TCE perquè havia demostrat la irregularitat d'unes 800 delegacions de vot, i va suspendre cautelarment el resultat del 3 de març. Al final del procés, Roche i Roura van haver d'admetre les trampes que havien comès per l'obvietat de les proves, i l'ombra de la inhabilitació del dos s'estenia. El 30 de maig, però, el TCE va anunciar que s'havia de repetir tot el procés electoral per les irregularitats manifestes en les delegacions, però decidia no inhabilitar-los perquè tot havia sigut «fruit d'una mala interpretació del reglament, i no de la mala fe».
El secretari d'esports de la Generalitat aquell any, Rafel Niubò –en la foto amb Roche–, ja es va olorar que aquelles eleccions a la federació més important anaven de mal borràs. Dos dies abans de les votacions, va intentar posar una mica d'ordre en la disbauxa de les delegacions de vot, i va obligar a separar en dues urnes els vots directes de presidents dels vots delegats, mentre que el govern preparava un canvi del decret de federacions per evitar que aquell espectacle es repetís. La vergonya va ser majúscula el 3 de març, i després de les impugnacions i un munt de reunions bilaterals, va acordar, juntament amb el TCE, una solució salomònica, generosa i poc dramàtica; repetir les eleccions just quan la llei ja s'havia canviat, i que així només poguessin votar presidents o vicepresidents de clubs, ningú més.
Veient la dimensió mediàtica que havien agafat les eleccions a la FCF, un munt de personatges van decidir treure el nas. Durant la precampanya l'agent FIFA Jordi Rovira i l'àrbitre Lloveras Carvajal van dir que es volien presentar, i poc després també va aparèixer el col·leccionista Pablo Ornaque –foto–. Ell era l'única persona amb cert prestigi, i més perquè anava de bracet d'Amador Bernabéu. Al final, aquesta aliança es va trencar per algunes rodes de premsa estrambòtiques d'Ornaque, i només van passar el tall dels avals Jordi Roche –que partia ara com a favorit clar després que Roura es fes fonedís– i Daniel Rius, un home de CiU d'Amposta que liderava un grup de clubs modestos, alguns dels quals havien estat els que havien impugnat les eleccions del 3-M.