La història es repeteix

El dictador general Franco, als coneixements acadèmics de tàctiques i estratègies militars –va ser el general més jove d'Europa–, hi afegia l'habilitat de posar-les en pràctica. Són sabudes les gestes al Marroc, entrenant-se per a l'aixecament militar, seguit de 40 anys de fèrria dictadura i 40 més de retard envers Europa Occidental, que, tot i patir cruentes guerres, ha aconseguit un nivell de progrés inassolible per nosaltres fins ara.

Durant la Guerra Civil, quan un front es resistia, era sol·licitada la seva presència. Amb l'excepció de l'assetjament de Madrid i el front de l'Ebre, els quals se li negaren, ho resolgué. És ben curiós el cas de Madrid, ja que en la Trobada Internacional d'Estrategues Militars de París, dels anys trenta, en la qual es van desenvolupar casos teòrics a cura de generals de prestigi, Franco va causar impacte amb la presentació: Asedio y conquista de Madrid. En la pràctica, va ser un fracàs: Madrid va ser assetjat l'octubre de 1936; donat per fracassat el novembre de 1937 i ocupat –restava abandonat– el 28 de març de 1939.

Inspirant-se en el nacionalsocialisme nazi, va imposar l'Educación y Descanso, els Coros y Danzas, els Juegos Sindicales, les Residencias de Verano, el noticiari NODO, les desfilades militars. L'obra mestra de distracció política pels mal alimentats espanyols va ser, però, el futbol. Aquest va tenir totes les facilitats per desenvolupar-se i va complir amb escreix la seva finalitat. Amb l'excepció dels escamots clandestins d'incipients polítics, els altres es limitaven a obeir i preocupar-se pel resultat de la lliga. La copa del Generalísimo era la traca final i Doña Carmen estrenava collaret.

La història es repeteix. Als soferts catalans, vestint-nos el barcelonisme futbolístic de catalanisme polític i europeisme, ens distreuen i renten el cervell. És clar que s'encomana l'embogiment de l'Olímpic de Roma, Canaletes i pobles i ciutats de Catalunya cridant: «Hem guanyat! Hem guanyat!» Però, passat el tràngol, hom es pregunta fredament: «Guanyat què?» La crisi, l'atur, la delinqüència, Europa, l'Estatut i l'avenir queden oblidats en un món en el qual Messi, Xavi i Iniesta són déus i el Barça, el paradís.

Hem avançat ben poc pel camí de la lliure voluntat. Franco la imposava i ara, democràticament, ens deixem conduir com pollades d'aneguets arrenglerats. Però el més greu no és aquest fet indiscutible. L'avorriment polític generalitzat ha assolit cotes tan altes entre la societat, que acceptem que ens resolguin els dilemes vitals: «Hem de rebel·lar-nos contra els status establerts? Hem de repudiar els polítics pactistes sense altre horitzó que la poltrona? Hem de lluitar per una quimèrica terra lliure?» Ben dirigits, la majoria de catalans ja ha escollit: res de lluita i responsabilitats, anar tirant, bona vida i futbol. L'únic dilema és saber qui és millor: Cristiano Ronaldo o Messi. A Roma, dos a zero? Que bé!