Una llàstima d'adéu

Em sap molt greu que la relació entre Antoni Pinilla i el Nàstic de Tarragona s'hagi acabat a la seu dels serveis territorials del Departament de Treball de la Generalitat. És molt pitjor que acomiadar-se per telèfon, o amb el tren en marxa, o amb un partit de comiat sense pilota o amb una llista de retrets en la memòria. Fins i tot sembla pitjor que acomiadar-se als jutjats. Té com un punt més d'indiferència. No entraré en els detalls del conflicte laboral, però el que sí que em genera la topada entre l'excapità i el club és més fredor, la mateixa que em fa la sensació que recorre el Nou Estadi cada dia de partit, la mateixa que enyora els anys de Pinilla com a símbol a dins i fora del camp. De Pinilla es va dir que venia al Nàstic gairebé a jubilar-se i va ser el blanc de les ires de l'afició l'any del retorn a segona B. Ell no es va amagar mai. Va demanar sempre la pilota, fins i tot quan no estava fi, fins i tot quan el xiulaven abans de rebre-la, durant l'exili històric al camp del Reus, i de mica en mica es convertiria en l'ànima de l'equip, fins i tot l'any de primera, tan agredolç com històric. Amb l'últim cop de timó al consell d'administració del Nàstic, s'han pres decisions amb l'únic argument del consens, sense cap més full de ruta aparent que l'equilibri entre personalismes. Una de les víctimes ha estat Pinilla. Continuaré sense entrar en els detalls, perquè els desconec, però reitero que em sap greu.