L'alegria com a hàbit
El Girona ha guanyat els quatre últims partits de promoció d'ascens a l'estadi, després del fracàs contra l'Eldenc de fa set anys
El camí cap a segona A, amb les visites del Barakaldo i el Ceuta, va multiplicar l'expectació que hi havia amb l'ascens de tercera a segona B, que l'equip va certificar a camp contrari
El balanç de les promocions d'ascens disputades pel Girona durant la seva història és negatiu –de les catorze que ha disputat, n'ha acabat cinc amb l'ascens–, però la tendència s'ha positivat molt els últims temps. A partir de l'entrada del segle XXI, tres de les quatre fases d'ascens han acabat amb premi gros per als gironins. I a Montilivi, les alegries comencen a ser un hàbit en partits de més enllà de la lliga regular.
Després de la patacada contra l'Eldenc fa set anys, en què els de Domènec Torrent buscaven remuntar un 1-0 amb un equip molt ofensiu i es van trobar amb un 0-2, tots els guions a Montilivi –amb més patiment o sense– han acabat bé per als locals. La temporada següent, el Girona no va ser campió, però va pujar. Va remuntar amb molta comoditat el sorprenent 1-0 del modest Mutilvera a Navarra, i també va guanyar a Montilivi el partit de l'eliminatòria definitiva, contra l'Alcalá. Però ni l'un ni l'altre van tenir res a veure amb l'ambient generat un any després, perquè tot just l'equip era a tercera divisió i, a més, l'ascens es va celebrar lluny, a Alcalá de Henares. En l'anada, hi havia uns 3.000 espectadors a Montilivi, xifra que, de fet, era molt més alta que la mitjana durant la lliga.
L'expectació es va multiplicar al cap d'un any, que és el temps que va necessitar l'equip per fer un altre salt, i de molt més impacte. Raül Agné va liderar un equip que funcionava com un rellotge i que va dominar amb autoritat el grup tercer de segona B. Sòlid i fiable defensivament, l'equip va fer valer dos empats sense gols –un resultat més perillós del que pot semblar– a camp contrari, tant a Barakaldo com a Ceuta. Tots dos, això sí, carregats d'angoixa i patiment. Contra els bascos, i amb uns 6.000 espectadors a les graderies –durant la lliga l'afluència no superava de gaire el miler, per més bé que l'equip funcionés–, Rafa Ponzo va ser un dels grans protagonistes, en aturar un penal. I contra el Ceuta, tots els focus van anar cap a Migue, l'autor del famós gol de l'ascens. Aquell dia, el 15 de juny, Montilivi va esclatar, amb un estadi ple a vessar, aficionats ocupant l'espai que els deixava la lona a la zona de preferent i molta més gent del compte als gols.
Un sol gol rebut
Els resultats dels quatre últims partits de fases d'ascens a Montilivi valdrien avui al Girona per eliminar l'Alcorcón. Un dels mèrits principals és que, entre tots quatre, només va rebre un gol, el de l'Alcalá en el camí cap a segona B. A l'altra porteria, són nou els gols a favor, amb protagonisme destacadíssim per a Miki Albert, autor de sis dianes, la meitat de les quals contra el Mutilvera. L'ara membre de l'organigrama tècnic del Barça és un dels cinc jugadors que van coincidir en els quatre partits, juntament amb Rafa Ponzo, Albert Serra, Albert Dorca i Jordi Xumetra. Jose Martínez només es va perdre el primer.
