Futbol català

“Era l'oportunitat de la nostra vida”

El punta, que vol pujar a 2a A amb l'Eibar, va viure a Montilivi “el partit més important i de més tensió”

“Em fa molta il·lusió que el Girona pugi”

Érem rodamons de 2a B, vam estar tres o quatre mesos sense cobrar i sabíem que, si no pujàvem, les dificultats es multiplicarien

Cinc anys després, el Girona busca l'ascens a primera i Juan José Silvestre, Jito, aspira a tornar a segona A amb l'Eibar. El barceloní, que s'ha establert a Vitòria i hi ha muntat una cerveseria, ha seguit sempre de ben a prop el Girona.

Fa cinc anys, podia imaginar veure el Girona tan amunt?
Si fa cinc anys ens haguessin dit que el Girona seria a tres partits de l'ascens a primera, tots hauríem pensat que era una bogeria, un somni impossible. Recordo que, quan vaig arribar a Montilivi, venien unes 800 persones al camp i que no hi havia ni seients. Tot el que s'ha aconseguit demostra que s'han fet les coses bé.
Què recorda d'aquell partit?
Que vam passar de tenir 800 o 900 espectadors a tenir-ne prop de 10.000. O potser més. L'ambient era extraordinari, i va ser un partit de molts nervis i tensió. Vivíem una situació difícil perquè vam estar tres o quatre mesos sense cobrar. Érem conscients que, si no pujàvem, les dificultats es multiplicarien i no sabíem quin futur ens esperaria. Però va aparèixer el gran Migue.
És el partit més important que ha jugat en la seva carrera?
Sí. Ens hi jugàvem l'ascens a segona A, que la gran majoria de jugadors no havíem trepitjat, a part d'Arnal i David Sánchez. Érem rodamons de segona B. I una de les claus va ser que vam formar un grup humà, encapçalat per Raül Agné, espectacular. Érem a un pas del futbol professional de veritat i, tot i que la situació econòmica era complicada, teníem una il·lusió tremenda. Era l'oportunitat de la nostra vida.
Van pujar, i el club va anar creixent.
Recordo el primer partit a segona A, a Balaídos. Dels onze jugadors, nou debutàvem en la categoria. I vam guanyar 0-1. La temporada va ser molt bona, tot i el sotrac del final. I que de debutar a segona A s'hagi arribat a lluitar per ser a primera és increïble. El Girona ha crescut en tots els sentits.
Un cop va marxar, l'ha seguit sempre amb detall?
Sens dubte. Per a mi el Girona és un club especial, perquè hi vaig aconseguir el més important en el futbol, haver arribat a segona A, i perquè hi tinc Migue, que és com si fos el meu germà, i altres companys amb una relació magnífica, com ara Jose, Felipe i Jofre. Els vaig anar a veure a Santander, a Miranda i al Miniestadi. Encara avui parlava amb un d'ells. Em fa molta il·lusió que puguin pujar.
Què destaca de l'equip aquest any?
Quan vaig anar al Miniestadi, vaig quedar impressionat de la manera com jugaven. Amb un futbol de tocar la pilota, molt bonic i atractiu. Vaig disfrutar com un animal.
Amb l'Eibar, també estan fent camí cap al retorn a segona A.
Sí, la situació és molt bona. Vam obtenir un resultat molt positiu a Oviedo, davant de 22.000 espectadors [1-2], i esperem arribar a l'última eliminatòria. Aquí, a Eibar, la gent s'ha animat, i molts s'hauran de quedar fora [la tornada és avui] perquè s'han venut totes les entrades. Tant de bo hi pugui veure alguna cosa semblant a aquella experiència de Montilivi fa cinc anys.
Li queda gaire corda?
Tinc ganes de continuar jugant. Em trobo bé i estic jugant força minuts. Amb 33 anys, ja vaig de baixada, però miraré d'aguantar més.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.