“Era l'oportunitat de la nostra vida”

Si fa cinc anys ens hagues­sin dit que el Girona seria a tres par­tits de l'ascens a pri­mera, tots hauríem pen­sat que era una boge­ria, un somni impos­si­ble. Recordo que, quan vaig arri­bar a Mon­ti­livi, venien unes 800 per­so­nes al camp i que no hi havia ni seients. Tot el que s'ha acon­se­guit demos­tra que s'han fet les coses bé.

Que vam pas­sar de tenir 800 o 900 espec­ta­dors a tenir-ne prop de 10.000. O pot­ser més. L'ambi­ent era extra­or­di­nari, i va ser un par­tit de molts ner­vis i tensió. Vivíem una situ­ació difícil perquè vam estar tres o qua­tre mesos sense cobrar. Érem cons­ci­ents que, si no pujàvem, les difi­cul­tats es mul­ti­pli­ca­rien i no sabíem quin futur ens espe­ra­ria. Però va aparèixer el gran Migue.

Sí. Ens hi jugàvem l'ascens a segona A, que la gran majo­ria de juga­dors no havíem tre­pit­jat, a part d'Arnal i David Sánchez. Érem roda­mons de segona B. I una de les claus va ser que vam for­mar un grup humà, encapçalat per Raül Agné, espec­ta­cu­lar. Érem a un pas del fut­bol pro­fes­si­o­nal de veri­tat i, tot i que la situ­ació econòmica era com­pli­cada, teníem una il·lusió tre­menda. Era l'opor­tu­ni­tat de la nos­tra vida.

Recordo el pri­mer par­tit a segona A, a Balaídos. Dels onze juga­dors, nou debutàvem en la cate­go­ria. I vam gua­nyar 0-1. La tem­po­rada va ser molt bona, tot i el sotrac del final. I que de debu­tar a segona A s'hagi arri­bat a llui­tar per ser a pri­mera és increïble. El Girona ha cres­cut en tots els sen­tits.

Sens dubte. Per a mi el Girona és un club espe­cial, perquè hi vaig acon­se­guir el més impor­tant en el fut­bol, haver arri­bat a segona A, i perquè hi tinc Migue, que és com si fos el meu germà, i altres com­panys amb una relació magnífica, com ara Jose, Felipe i Jofre. Els vaig anar a veure a San­tan­der, a Miranda i al Mini­es­tadi. Encara avui par­lava amb un d'ells. Em fa molta il·lusió que puguin pujar.

Quan vaig anar al Mini­es­tadi, vaig que­dar impres­si­o­nat de la manera com juga­ven. Amb un fut­bol de tocar la pilota, molt bonic i atrac­tiu. Vaig dis­fru­tar com un ani­mal.

Sí, la situ­ació és molt bona. Vam obte­nir un resul­tat molt posi­tiu a Ovi­edo, davant de 22.000 espec­ta­dors [1-2], i espe­rem arri­bar a l'última eli­mi­natòria. Aquí, a Eibar, la gent s'ha ani­mat, i molts s'hau­ran de que­dar fora [la tor­nada és avui] perquè s'han venut totes les entra­des. Tant de bo hi pugui veure alguna cosa sem­blant a aque­lla experiència de Mon­ti­livi fa cinc anys.

Tinc ganes de con­ti­nuar jugant. Em trobo bé i estic jugant força minuts. Amb 33 anys, ja vaig de bai­xada, però miraré d'aguan­tar més.