El somni americà era al Palau

Quan Juan Carlos Navarro va marxar cap als Estats Units, ara fa 12 mesos, volia veure acomplert un dels seus somnis: jugar en l'NBA. Però ràpidament va veure que el seu somni americà no era passat l'Atlàntic. No era gaire lluny de la seva Sant Feliu del Llobregat natal. Era al Palau Blaugrana. Ahir la Bomba era l'home més feliç, i a pocs metres i des de l'alçada de la llotja, un home, el president Joan Laporta, es veia un home victoriós per l'aposta que va fer quan estava contra les cordes en la moció de censura que quasi li va costar el càrrec. Navarro va ser una de les seves apostes per apaivagar la mala maror. Li va sortir car (uns 2,4 milions d'euros per cadascuna de les cinc temporades que va signar). El contracte de la seva vida. Amb 29 anys acabats de fer –curiosament els va fer el dia en què van encaixar l'única derrota contra el Tau–, Navarro ha tornat a demostrar que els diners que ha pagat el Barça acaben sortint barats. No només pel que aporta a la pista i les xifres que fa (que sí), sinó sobretot per una cosa que no surt a l'estadística: el moment en què fa els punts i la dificultat de la manera com els aconsegueix. Des de fora a vegades sembla fàcil, però les bombes que fa i els triples que aconsegueix són d'una dificultat extrema. I només els mags, només els cracks, fan que les coses difícils siguin fàcils. Torna l'ídol al Palau, torna un ídol de l'ACB i torna un ídol blaugrana. Al final ha passat allò que moltes vegades succeeix: va anar a buscar la glòria a l'avorrida ciutat de Memphis quan la felicitat màxima resulta que ja la tenia a casa.