D'aquesta manera, no

Diuen que la millor manera perquè no et prohibeixin fer el que vols és no preguntar si ho pots fer. Ho fas, i que siguin els que t'haurien negat el permís els que ara tinguin feina a tirar enrere el fet consumat. Una cosa així deu haver pensat Jordi Bertomeu, que fa i desfà al seu gust en l'Eurolliga de bàsquet, en fer pública la llista d'equips participants en la pròxima edició sense que els nous criteris de participació hagin estat aprovats per l'assemblea de les lligues, que són les que tallen –o haurien de tallar– el bacallà en el bàsquet europeu des que, al principi de la dècada, la ULEB va trencar el monopoli de la FIBA, ara aliada de l'Eurolliga en aquesta batalla pel nou poder entre els quals ja van derrocar l'antic règim. El mal d'aquesta batalla, però, és que no s'acabarà dirimint qui guanya i qui perd entre els que volen construir el nivell superior de competició que el bàsquet europeu necessita per fer front a la fuga de talents a l'NBA, i els que defensen la tradició d'accedir via lligues estatals a una Eurolliga oberta. Just perquè aquest és un tema delicat en el qual s'entrecreuen el futur del bàsquet europeu i el respecte cap a la història que ens ha dut fins aquí, la manera com l'està tirant endavant Jordi Bertomeu és el pitjor escenari imaginable per als que, sense cap més interès que l'afició pel bàsquet, crèiem que una decisió vital com la que s'està prenent passaria per una certa voluntat de consens i de transparència, i no per aquest joc de pactes sota la taula i de promeses a canvi de favors. El bàsquet europeu té massa passat perquè el millor futur al qual aspiri sigui una Eurolliga a la manera de Bertomeu, però el que de debò hi ha en joc no és com serà la competició a partir d'ara, que no serà gaire diferent de com ja és, sinó, sobretot, quin paper els quedarà a les lligues estatals, que són les que de debò sostenen el sistema. Si no, els equips de l'Eurolliga amb llicència A n'estarien marxant. I cap no ho fa.