Márquez i el reconeixement

Els defenses sempre han tingut un handicap, que ha verbalitzat recentment el tècnic del Liverpool Rafa Benítez: «És molt difícil per als defenses aconseguir el reconeixement. Per als davanters i els migcampistes és més fàcil, perquè tothom pot veure els seus gols. Amb els defenses, en canvi, hi ha la tendència de mostrar només les errades i els gols en pròpia porta com a jugades més destacades.» Benítez emmarcava aquesta reflexió en un discurs de lloança al seu central Jamie Carragher, que ahir va disputar el partit número 600 amb la samarreta de l'equip d'Anfield. La reflexió de Benítez em va fer venir el cap un nom: Rafa Márquez. Especialment per l'afirmació següent, sempre referint-se a Carragher: «Hi ha una diferència entre ell i altres jugadors. Els altres tenen diferents i diverses qualitats, però ell analitza i fa la lectura correcta del partit i se sap adaptar a diverses situacions.» Penso el mateix de Márquez. És un jugador intel·ligent, amb una gran qualitat tècnica i, el que és més important, facilita molt la feina als seus companys d'equip amb la seva capacitat per interpretar adequadament les solucions tàctiques que es requereixen en cada moment. A més, ha demostrat sobradament un gran criteri a l'hora de treure la pilota. Sí, ja sé que a molta gent li vindrà al cap l'errada al camp de l'Osasuna, el control massa llarg que va precedir el gol del Rubin Kazan en la Champions, pèrdues de pilota sortint de la defensa i alguna equivocació més. Pero això no pot esborrar l'aportació que ha fet el central en una època excepcional de futbol i títols en el club blaugrana. I no només pel que ha fet dins del camp, que és molt i s'ha de reconèixer sense retrets ni reserves. També pel mestratge que, segur, ha exercit en els entrenaments i per tenir clar sempre que el club està per sobre dels jugadors, es diguin com es diguin, que s'ha d'evitar els personalismes en els projectes col·lectius. Alguna cosa deu voler dir que Márquez sigui l'únic supervivent de la primera fornada de fitxatges que va fer el president Joan Laporta quan va arribar al club.

Si us plau, que ningú tingui la temptació de reduir la trajectòria del mexicà en un reguitzell d'errades i equivocacions comprimides. Seria molt injust per a ell i diria molt poc en favor dels aficionats no reconèixer que la seva aportació ha estat cabdal en aquesta època daurada que viu el barcelonisme. És un defensa que s'ha guanyat a pols aquest reconeixement. I això, com deia Benítez, no és fàcil.