Llarga vida als pencaires

Un «obrer del ciclisme.» D'aquesta manera es va defi­nir Julián Sánchez (Con­tent­po­lis) després de con­fir­mar que durant set anys de pro­fes­si­o­nal aca­bava d'asso­lir la seva pri­mera victòria. Ho va fer amb tota l'èpica d'un cor­re­dor sense gla­mur. Que l'etapa reina de la Volta la gua­nyi un ciclista semi­des­co­ne­gut de Zafra pro­voca la mateixa sen­sació que quan un film eslo­vac en blanc i negre gua­nya la Palma d'Or a Canes. N'hi ha que estan entu­si­as­mats perquè un esforç tan suprem tin­gui una recom­pensa tan enorme i n'hi ha que se sen­ten dece­buts de no veure un dels grans noms cre­uar l'arri­bada amb els braços alçats. Per als segons sem­pre els que­darà la figura d'Ale­jan­dro Val­verde asse­gu­rant vir­tu­al­ment el tri­omf en la gene­ral amb una tàctica con­ser­va­dora però intel·ligent.

Sánchez va fer els últims tres quilòmetres com­ple­ta­ment devas­tat per l'esforç d'una esca­pada de més de 100 quilòmetres que havia començat a Berga i que havia dei­xat pel camí set vícti­mes, alguna tan il·lus­tre com Syl­vian Cha­va­nel. En el tram més exi­gent del coll de la Bote­lla, que estava enllaçat amb el coll de Pal –16 quilòmetres de pujada con­ti­nua–, es va des­fer­mar la car­nis­se­ria entre els favo­rits. El campió irlandès Daniel Mar­tin va assa­bo­rir l'efímera glòria d'un lide­ratge vir­tual abans que el mateix Val­verde estirés la corda fins a un límit insos­te­ni­ble per a Hai­mar Zubel­dia, Mikel Astar­loza i Xavi Tondo. Samuel Sánchez ja s'havia fos molt abans.

Per davant, l'altre Sánchez, Julián, ni s'atre­via a mirar al dar­rere cons­ci­ent que els segons se li esco­la­ven a un ritme inhumà (34, 23, 17, 13, 10...). Final­ment va veure la pan­carta amb què havia estat somi­ant durant anys, des que el Fassa Bor­tolo el va fit­xar el 2004 com un dels ciclis­tes espa­nyols més pro­me­te­dors.

Al dar­rere Mar­tin (23 anys) va man­te­nir uns segons de diferència insu­fi­ci­ents per assal­tar el lide­ratge de Val­verde. A la meta, el mecànic del Gar­min, Joan Lina­res, i el mateix cor­re­dor lamen­ta­ven que per tan poc se'ls hagués esca­pat un mallot que hau­ria estat simbòlic per a un equip que té tota la seva estruc­tura a Cata­lu­nya.

La decepció del dia va ser per al campió olímpic, Samuel Sánchez, que va per­dre més d'un minut i mig a l'últim port i va cre­uar l'arri­bada amb evi­dent cara de decepció. «Se m'ha fet llarguíssim», va lamen­tar l'asturià. Afor­tu­na­da­ment per a l'Euskal­tel l'home que haurà de lide­rar l'equip en el Tour, Mikel Astar­loza, va ser un dels pocs que va poder plan­tar cara a Ale­jan­dro Val­verde als últims quilòmetres.

L'etapa va ser escurçada una vin­tena de quilòmetres i no es va pujar el port de la Come­lla per obres. Al final, amb neu encara a les ves­sants dels cim més alts, només els ciclo­tu­ris­tes més valents van atre­vir-se a pujar a ani­mar els cor­re­dors, una imatge ben dife­rent al rebom­bori de la Pobla de Lillet.

Val­verde, tot i que no s'atre­veix a dir-ho públi­ca­ment, té la Volta a Cata­lu­nya del 2009 a la but­xaca perquè l'equip va tor­nar a res­pon­dre-li per­fec­ta­ment. De fet, el colombià Rigo­berto Urán va acom­pa­nyar-lo fins a les últi­mes ram­pes de l'últim coll.

Xavi Tondo, tot i que no va poder avançar llocs en la gene­ral, va sal­var el mallot de líder per un punt. Ara el seu rival en aquesta clas­si­fi­cació és el mateix Julián Sánchez,