“Si em respecten les lesions, sí que m'hi veig”
Gimnàstica artística. Clàudia Vilà, del CG Salt, afronta amb optimisme la preparació per al preolímpic després que les lesions li impedissin participar en el mundial amb la selecció estatal
Clàudia Vilà (Sant Martí Vell, 17 anys) està entrenant aquesta setmana en el club que l'ha vist créixer, el Club Gimnàstic Salt, i amb l'entrenadora amb qui ha compartit els 13 anys que duu en el món de la gimnàstica artística, Montse Hugas. I ho fa després d'haver estat a Tòquio en el mundial de la disciplina que es va fer fa quinze dies i en què Vilà no va poder participar a causa les lesions que ha arrossegat els últims mesos. La selecció estatal (12è lloc) no es va poder guanyar el bitllet olímpic –els 8 primers hi anaven directes i del 9 al 16 han d'anar al preolímpic de Londres mateix al gener– i ara arriba el moment de preparar l'assalt a la cita més important per a qualsevol esportista. “Si l'equip es classifica hi van cinc gimnastes, i si no hi ha dues places en l'apartat individual. És més fàcil anar-hi per l'equip, i si em respecten les lesions i treballo sí que m'hi veig”, diu Clàudia Vilà, que en aquest últim any ha crescut 8 centímetres, una circumstància que li ha acabat afectant el rendiment esportiu: “Tinc el creixement una mica així... I clar és molt muscular i quan començo a arrencar i a entrenar-me un altre cop m'afecta. Ara feia quatre mesos que anàvem tirant com podíem.” I és que Vilà va fer tota la preparació sense estar en la seva plenitud, i fins i tot s'entrenava, en aparells com el poltre, sense poder agafar embranzida. “Es pot suportar fins a un cert punt i en el mundial hauria pogut sortir, però tant de temps amb dolor al final t'atabala”, conclou.
A casa
Vilà s'entrena a la Blume de Madrid des de fa tres anys tot i que les gimnastes –més joves que la majoria de becats– viuen en un pis a part, tot l'equip femení de gimnàstica artística i de gimnàstica rítmica. “És un clima més familiar i va millor per estudiar, però prefereixo entrenar-me aquí perquè estàs a casa i és diferent. Tens la família, em coneixen de sempre i si un dia no estàs bé busquem un altre tipus d'entrenament i s'adapten. Allà t'has d'adaptar a ells”, diu la gimnasta, que és la figura més destacada que ha sortit del club en els seus 32 anys d'història. “Amb les petites tinc molta relació, perquè quan jo estava aquí elles eren molt petites i ja em veien, em cridaven... Jo també quan era petita tenia un punt de referència i és normal que unes ens anem fixant en les altres”, diu en referència a Marina Cusí. Al CAR, Vilà va coincidir-hi i vivia enganxada a ella, aprenia tot el que feia ella i tenia tres anys menys. “A infantil ja feia coses i sempre ha anat molt precipitada en tot. Ho volia fer, ja!”, diu Montse Hugas, l'entrenadora que ha vist i ha contribuït en el seu creixement. Hugas mostra el camí a seguir per arribar a Londres: “Té un mes per recuperar, un mes per posar-se a to i un mes per entrar a l'equip. Ha de gaudir tot el que pugui i si està ben preparada anirà millor. Un cop s'arriba a aquest nivell és més qüestió d'entrenament que d'aprenentatge; a partir dels 15 anys ja és mantenir i anar-hi afegint coses, fer enllaços...”
Montse Hugas mira enrere i veu l'evolució que ha viscut en primera persona: “Hi ha poca tradició, has de trobar gent que vingui de fora. Hem guanyat 16 medalles i quatre títols en l'últim campionat estatal, però la Clàudia va començar en un garatge i amb material del 1982. És com un miracle, però on hi ha talent acaba sortint. Ara sí que es veu mainada que té habilitats i les porten, però és un club de base i el que importa és la promoció.”
