Un pelegrí a Assís

Joaquim Rodríguez va fer 33 anys dissabte passat en l'auge de la seva carrera. Ahir, en el territori sagrat d'Assís, va afegir una altra fita a un palmarès que faria caure d'esquena qualsevol. El triomf a la basílica de Sant Francesc va ser incontestable i va tenir com a premi afegit la maglia rosa, una peça de roba tan sagrada com el Sant Sudari per a un mitòman com ell. Rodríguez i el seu equip, el Katuixa, van repetir el guió que el va conduir a una victòria molt similar l'any passat en la Vuelta a un altre lloc de pelegrinatge, el monestir de San Lorenzo del Escorial. Els 200 m finals d'ahir van ser calcats, tota una lliçó de sang freda. El polonès Bartosz Huzarski i Giovanni Visconti el van estalonar en els estrets carrers medievals de la ciutat, però van quedar clavats quan el de Parets va canviar de ritme com si res. Tots els altres favorits havien cedit abans. Això vol dir que guanyar el Giro ha deixat de ser un somni.

Un cop Rodríguez, esbufegant, assaboria un dels seus millors triomfs, calia repassar l'estadística. Abans que ell només un ciclista català en tota la història, Miquel Poblet, havia vestit el mallot de líder (1961). El de Parets igualava una altra dada fins ara mai igualada des de l'era de Poblet, guanyar com a mínim una etapa en les tres grans voltes: Tour, Giro i Vuelta.

Per poder celebrar una victòria com aquesta, el del Katuixa va haver de planificar una estratègia sense concessions a les escapades. Tots tenien clar que per derrotar el líder, el canadenc Ryder Hesjedal (Garmin), les bonificacions jugarien un paper determinant. Així, els cinc escapats del dia (175 quilòmetres) no van tenir més de cinc minuts d'avantatge i quan van veure la basílica d'Assís van ser sobrepassats pel pilot, que va protagonitzar una arribada final antològica. El Garmin, l'Sky, l'Astana, el Radio Shack i el Liquigas van preparar una ascensió final (4 km amb una baixada entremig) a una velocitat de vertigen amb empentes i tot, com si es tractés de la final olímpica dels 1.500 m. Fins i tot les espatlles de Hesjedal i Rodríguez van topar quan tot just la carretera (per descriure d'alguna manera el camí cap a l'arribada) es va començar a estrènyer.

Rodríguez va maniobrar amb intel·ligència, conscient que l'últim quilòmetre, a gairebé el 15 per cent, era un paradís a la Terra per a un escalador de les seves característiques. Visconti, el favorit dels italians, va esperar també amb paciència la seva ocasió, però en els últims 200 m, gairebé dins els rebedors dels domicilis particulars, ningú va poder respondre a l'últim i triomfant atac del català. Al podi va ser l'home més feliç món.